dimecres, 4 de desembre de 2013

Un fitxatge d'aram (by Andrés Luengo)

PUBLICAT EL DIMECRES, 04 DESEMBRE 2013

El número 7 de 'Portella' consagra a Isabelle Sandy el dossier central, trenta pàgines i sis obres de Joan Xandri

Chevalier ha cedit per a l'ocasió un recull d'imatges inèdites i una carta autógrafa de l'autora

A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
Sandy, amb el que sembla la plaça Benlloch al fons (però tampoc no hi posaríem la mà al foc), i una primera edició d'"Els homes d'aram, publicada el 1923 "chez Plon i amb els Xiriball vestits de falleros. TAmbé veiem Superlópez la criatura de Jan, sobrevola l'hostal Palanques de la Massana en una de les vinyetes de "Les muntanyes voladores", l'obra que protagonitza de la secció L'Andorra apòcrifa del nou número de "Portella". Foto: EL PERIÒDIC
«Isabelle Sandy... El cognom s'escriu amb...» «Igual que el carrer, ¿no?» «Sí, exacte, igual que el carrer.» Aquesta conversa imaginària que Joan Peruga s'empesca amb la dependenta d'una llibreria nostrada –tenint en compte que només en tenim tres com déu mana, de llibreries, en el nostre racó de galàxia, juguin a encertar-la– descriu exactament l'estat de la qüestió: Sandy és avui el que el mateix Peruga en diu un «fòssil urbà», un humil passatge de deu metres escassos a la capital, un carrer secundari d'Escaldes o –per als més viatjadets– el nom d'un refresc a base de cervesa i llimona...
D'acord, els més llegits citaran probablement Andorra o els homes d'aran, la novel·la que va publicar el 1923 i que l'ha convertit en la gran matriarca de la literatura andorrana contemporània. I els que tinguin el (mal) costum de llegir aquestes pàgines, potser recordin que dies enrere vam ressenyar aquí mateix la primera traducció al català de La nova Andorra i Nits andorranes, que Editorial Andorra acaba de treure's del sarró i que justifiquen que aquest 2013 passi a la (petita) història de les nostres lletres com el del revival Sandy. Però, ¿quants dels que coneixen Els homes d'aran l'han llegit? ¿Qui d'entre els lectors d'aquestes línies –si n'hi ha– està en condicions de resumir-ne l'argument, més enllà que hi explica les tribulacions dels Xiriball, el Nyerro i companyia, la tribu que vigila el foc de la casa de la Solana que Sandy ubica exactament al lloc on s'aixecava el Mirador? Dit d'una altra manera: que aixequin la mà els que havien vist la pel·lícula inspirada en la novel·la que Émile Couzinet va rodar in situ el 1942 –i no s'hi val els que ens vam estrenar ahir...
¿Ho veuen, com feia falta una Operació Sandy com la que Portella apadrina al número 7, des d'avui mateix a la venda? Poca broma: trenta pàgines llargues, mitja dotzena d'articles que firmen Dúnia Ambatlle, Imma Tor, Michèle Gazier, Jean-Claude Chevalier, Sylvain Athiel i el mateix Peruga, i sis paisatges del renascut Joan Xandri –si ens volen fer cas, no se'n perdin l'exposició que li dedica aquests dies la Riberaygua– inspirats en l'obra andorrana de l'escriptora de Còs –que com tothom sap és un raconet de l'Arieja encara més racó de món que el nostre. Un dossier imprescindible per a qui vulgui fer una ràpida escapadeta per l'univers literari de Sandy, i absolutament necessari perquè, per molt estrany que sembli, no existia fins ara res de semblant.
Una vegada més, Portella aconsegueix el petit miracle de convertir-se en eina de referència en una matèria en què semblava que tot estava ja dit. I ho fa, a més, amb un grapat de fotografies majoritàriament inèdites procedents de l'arxiu de Chevalier –ja saben, el mermessor literari de Sandy i curador de les traduccions al català– i de regal una carta autògrafa datada el 16 de maig del 1936, en el que sembla la primera expedició per exporar les possibilitats cinematogràfiques del país, i en què la novel·lista deixa de costat l'entusiasme habitual i no té pèls a la llengua l'hora de descriure un país «que s'ha convertit en destí d'aventurers i vividors, on tot és cada vegada més difícil, i on els cineastes, vigilats per dos membres del Consell General, han vist com els posaven contínuament entrebancs a l'hora de treballar»...
Doncs no, no estava tot dit. Per exemple, la deriva pétainista que alguns sospitaven i que –si fos certa– explicaria parcialment l'ostracisme de postguerra: ho diu de passada Tor. Massa de passada, pel nostre gust, perquè una circumstància com aquesta mereix una major atenció i, sobretot, alguna base documental que justifiqui l'acusació. És clar que tenint en compte que Les hommes d'Airain va ser la primera pel·lícula rodada a la França de Vichy, i que hi van prendre part les estrelles del règim (pétainista) –des de Jany Holt fins a Jean Chevrier– sembla evident que potser Sandy no creia en Pétain, però Pétain sí que creia en Sandy...
Aladern, Macip i els altres
Ambatlle, de la seva banda, la clava quan equipara la fascinació andorrana de la novel·lista, la descoberta dels seus rústecs natius, amb la mirada carregada de prejudicis que els occidentals d'avui dediquem a les cultures diguem-ne perifèriques; Chevalier insinua que el rodatge de Les hommes d'Airain, que es va concretar el 1941, ja es gestava –ho hem vist– endata tan reculada com el 1936, i que la relació amb Couzinet va acabar com el rosari de l'aurora pels drets de l'adaptació; i Athiel recupera, és clar, la faceta radiofònica de Sandy, probablement secundària si tenim la seva obra en perspectiva, però de gran transcendència per la part que ens toca: resulta que Les hommes d'airain són –segons aquesta versió– un dels arguments que van decantar Jacques Trémoulet, el factòtum de Radio Andorra, per la (aleshores) improbable opció andorrana, i que el 1971 va obrir paradeta dominical a la graella de Sud Radio.
Peruga repassa, finalment, el llegat documental de Sandy, avui dispers entre la Biblioteca i l'Arxiu Nacional, l'arxiu històric d'Escaldes i –una altra vegada– Chevalier, posseïdor d'un fons que mereix major atenció de la que s'hi ha prestat. Potser seria hora de deixar de costat aquesta molesta tendència a apropiar-se de les figures (diguem-ne) públiques, que algú prengués la iniciativa de portar a la realitat la divisda de l'escut nacional i unifiqués tot aquest material en una sola seu. I que de passada el digitalitzés. Però això, ja h sabem, és predicar en le desert. Només cal veure com ha acabat el projecte de biblioteca virtual engegat per l'associació de bibliotecaris i e què la Unesco (i el Govern9 hi van enterarr prop de 20.000 euros. Que el millor que es pot dir del dossier central de Portella és que sap a poc.
I hi ha més, és clar: L'Andorra apoòrifa, estupenda secció i una de les grans aportacions de la revista, es fixa per primera vegada en el còmic i per culpa, és clar, de Les muntanyes voladores, l'aventura andorrana de Superlópez; i hi ha també un relat de salvador Macip, premi Carlemany del 2011 amb Hipnofòbia, on tira d'ofici per descriure la seva (més o menys) íntima relació amb Andorra i aprofita per caure dues vegades en el tòpic més suat: una, a compte d'aquesta visió edulcorada del país, que per a les ànimes càndides catalanes era i continua sent «una mena d'Ítaca assequible»; de l'altre, aquest massoquisme (que rima amb onanisme) recurrent en un cert nacionalisme (català): per a Macip, Andorra és «aquell territori idealitzat on la nostra cultura era l'oficial i no havia d'estar pendent de legisladors d'una cort ubicada a centenars de quilòmetres de distància georgràfica i emocional».
Peatges sobiranistes de banda, i per acabar, la torna d'aquets número de Portella és l'epistolari creuat entre Francesc Fuguet i Josep Aladern: un joc metaliterari i una excusa ideal per (re)descobrir les Cartas andorranas d'aquest escriptor, viatger, tipògraf i impressor tarragoní, que retraten l'Andorra del 1891 i que conté perles com aquesta descripció de Sant Julià –«Poble verdaderament boninch e important (...), té jun carrer molt llarch y una plassa molt notable, plens un y altre de botigas en las cuals se nota molt de mobiment: Sant Juliá es la verdadera clau de Andorra...»– que ja li agradaria a Montserrat Gil.
Per a més informació consulti l'edició en paper.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada