dissabte, 14 de desembre de 2013

Bon Nadal i Feliç Llibre Nou (per Andrés Luengo)

Bon Nadal i Feliç Llibre Nou

11111 Classificació 3.00 (2 Vots)
PUBLICAT EL DISSABTE, 14 DESEMBRE 2013
  • Entre la trentena de títols publicats els últims mesos, destaca l'assaig històric i punxa la ficció
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
Foto: EL PERIÒDIC
Vivim uns temps de rara, sensacional bonança bibliogràfica en què per hac o per be proliferen com bolets els títols de temàtica pirinenca i firmats per autors de casa –o rodalies. Una altra cosa és la nostra escarransida indústria editorial, si és que se li pot dir així, encotillada en una rígida, suïcida estacionalitat i que amb les honroses excepcions d'Editorial Andorra i A4 ha renunciat a ensenyar la poteta més enllà de la fogarada de Sant Jordi. Ells sabran el que fan. El cas és que des de l'inici del curs hem anat donant commpte en aquest mateix racó de diari d'una trentena llarga de novetats amb regust indígena, una barbaritat des de qualsevol punt de vista amb l'afegit que toquen a més quasi tots els gèneres: narrativa, història, assaig, memorialisme, poesia...
Així que a la quantitat hi he d'afegir una molt saludable varietat, a l'espera del veredicte final sobre la qualitat del producte que correspon al lector sobirà. Com que no tot poden ser flors i violes i nosaltres –naturalesa obliga– no estem tranquils si no li trobem alguna pega, diguem que a diferència del Nadal passat, que es presentava amb una desena d'autors de casa amb novetat a l'aparador, aquest els podem comptar amb els dits d'una mà, i encara en sobren: Albert Villaró, Clare Allcard, Francesc Galobardes i para de comptar. I entre ells, ja ho veuen, no n'hi trobarem cap que debuti en la selva editorial –tots són gats més o menys vells en l'ofici– quan el 2012 van ser mitja dotzena ben bona, els nous al corral literari. Tampoc hi busquem aquest curs rareses tirant a exòtiques com aquell Zigeuner de l'il·lustrador Jordi Planellas. Aquest any no hi ha còmic nostrat. Llàstima.
Però deixem de rondinar i passem d'una vegada al tall, a les lletres amb ADN pirinenc amb què podrem amanir les migdiades de Nadal. I comencem per una pura qüestió de pes amb l'assaig històric, el gènere tradicionalment més fecund en aquest trosset de Pirineu nostre i que aquest trimestre ha tingut com a gran, formidable notícia l'edició a ca l'Hachette del facsímil de cinc clàssics de la literatura de viatges vuitcentista avui introbables si no és a llibreries de vell, i encara. Segur que ho recorden, perquè de l'últim –La République d'Andorre, ou une république séculiare, hereux et stable depuis Charlemagne jusqu'à nos jours, de Michel Chevalier (1848)– en deixàvem constància ahir mateix. El bo de Chevalier es limita a fer una descricpió relativament asèptica dels costums i institucions d'aquest país feliç i estable (?): poc tem`ps després, un col·lega seu, Héliodore Castillon, retrata a Histoire d'Ax et de la vallée d'Andorre (1851) una Arcàdia idíl·lica, habitada per dones «de caràcter dolç, modestes i treballadores», que tenen el marit, ejem, «com a cap i com a mestre», i per homes que fàcilnment arriben als 100 anys gràcies a «la calme de toutes les passions» i a una «l'alimentació primtitiva». Si ell ho diu... La sèrie facsímil, a aprtir dels fons de la BNF penjats al portal Gallica –monumental: ens facin cas i el visitin, s'hi quedaran enganxats– es completa amb Au val d'Andorre, de Sutter-Laumann (1888), i Deux parisiens dans la Val d'Andorre, de Maurice Gratiot (1890), que segueixen el model del viatjer més o menys il·lustrats que aterra enmig duna tribu «molt ignorant que sobreviur enla simplicitat més extrema»..., i amb Le val d'Andorre, fulletó d'Élie Berthet que concentra tots els tòpics de la novel·la romàntica i probablement cap de les seves virtuts... El cas, però, és queuns i altres ens donen unes pistes de com ens veien els civilitzats francesos del XIX a través dels seus monocles paternalistes. I no en sortim gaire ben parats, ja ho veuen.
L'altre esdeveniment historiogràfic del curs és La història d'un mite que va fer història, títol pelet cacòfonic amb què Gualbert Osorio –que en va ser, recordem-ho, l'últim director– posa per fi ordre i concert en el mig segle de vida de Radio Andorra, separa el gra històric de la palla purament fabulosa –ja saben: que si Goebbels, que si l'MI6, i anar fent–, i explica des de dintre el trist final d'una estació «utilitzada per uns i altres, però molt poc estimada». Amb el permís, és clar, de la Història territorial de la Vall d'Andorra, el patracol amb què Jacinto Bonales es va endur la penúltima edició del Principat d'Andorra d'investigació històrica, un espès, acadèmic patracol que es fixa en la mútua influència entre home i territori i com aquesta interrelació ha anat configurant les actuals divisions adminstratives. Temàtica especialment indicada, ja ho veuen, per a les pesades digestions nadalenques, i que l'any que ve tindrà molt probablement continuötat si s'acaba publicant la segona part, amb què Bonales va guanyar l'accèssit del Principat d'Andorra en l'última Nit Literària.
Tagore, Cabezón, Sandy
Dèiem al començament que ua de les carcateríastiques de la collita del 2013 és la varietat de gèneres. Aquest curs fins i tot tenim memòries en perspectiva, i per partida doble: d'una banda, Rodamons de la mar, les aventures tirant a portentoses dels Allcard –Clare, Edward i la filla, Katy– a bord del Johanne Regina, el veler que van salvar de ser desballestat, que van apedaçar amorosament i on van viure durant 34 anys: pirates, abordatges, màfia, espionatge... Des del Carib fins a l'Índic, passant per la mar Roja i, és clar, pel Mediterrani. Vaja, que ni Jack Aubrey. La presentació, el 19 de desembre a la biblioteca de la Massana. L'altra incursió memorialística potser no sona tan èpica però ens toca en canvi de més a prop: Roser Guix, veïna de Nuncarga, a Peramola, relata a Una dona del terròs la duríssima vida a muntanya de l'àvia paterna, filla de la Vansa, i ret de passada homenatge al paper de la dona en l'economia i la societat de muntanya. Si els va la marxa, no es perdin Rastres de sang i foc, en què Pere Boixader reconstrueix les operacions militars de l'última carlinada a l'Alt Urgell i la Cerdanya, inclosos els dos setges de Puigcerdà, «insigne, fidelísima y heroica, siempre invicta», i el pas de la Seu de mans liberals a carlines, i de nou a les liberals, després d'un sertge que entre el 22 de juliol i el 26 d'agost 1875, va deixar prop de tres centenars de baixes en ambdós bàndols.
Ja que ens hem escapat fins a l'Alt Urgell, detinguem-nos un moment en Un poble de muntanya i fronterer, en què la historiadora Laia Creus recull la història, la toponímia i els llinatges d'Arcavell, des de la primera menció històrica, el 907, fins a l'actualitat, i amb especial atenció als conflictes territorials amb Sant Julià de Lòria –ja saben, els emprius i tota la pesca. L'apartat de rareses, que també n'hi ha, el protagonitzen un músic i un pintor: l'organista Ignasi Ribas ha consagrat a Antonio de Cabezón, el gran compositor del Renaixement espanyol, mestre de Correa de Araujo, Cabanilles i fins i tot de Bach, Entre lo sagrado y lo mundano, el primer disc de la sèrie Orgues del Principat d'Andorra, publicat gràcies a la perseverància de la Fundació Amics dels Orgues; el pintor, ja ho deuen haver endevinat, és Francesc Galobrades, que recull a Canya i pedra la seixantena d'esglésies i capelles del nostre racó de món retratades aa canya i tinta.
I toca per fi parlar de ficció, el gènere literari per excel·lència que l'any passat va viure un insòlit boom i que aquest, com són les coses, s'ha quedat en els ossos. I encara gràcies que Albert Villaró presenta dimecres a la Llacuna La selva moral 2.0, versió corregida i ampliada de la col·lecció de retrats de tipus de muntanya i amb un estil a mig camí entre el lirisme, el surrealisme i la sal gruixuda amb què el 1993 va saltar a l'arena literària. Si no és per Villaró, el pavelló de la narrativa l'hauria hagutu de defensar en solitari Isabelle Sandy, traspassada ara fa quatre decennis i de qui Editorial Andorra acaba de traduir al català les dues novel·les –La nova Andorra i Nits andorranes– que completen amb Els hoMes d'aram la trilogia que va posar el Principat al mapa de la literatura francesa (i de passada, universal). L'edició, bilingüe, ha anat a cura de Jean Claude Chevalier, el mermessor literari de Sandy. Ara bé, que ningú no s'enganyi: el lector s'hi torbarà una cosa així com Solitud, però a l'andorrana. Cosa que ben mirat tampoc no està tan malament...
Més rareses. I líriques: l'únic poemari que aquest Nadal ens portarem al pap és The other Gitanjali, que tradueix per primera vegada a l'anglès els 157 poemes del volum pel qual Tagore va rebre el 1913 el Nobel de literatura, el primer que requeia en un autor no occidental. El publica Anima Viva, el més marcià dels nostres segells –l'any passat es va estrenar amb la biografia d'Ikkyu, monjo, poeta i cal·lígraf japonès del XV– i l'edició i traducció –directament del bengali original– va a cura del lingüista indi Udaya Narayana Singh. I com a torna, Ocnos i e lparat esglai, el llibre pòstum qde Salvador Espriu en què l'editor Ramon Balach ha reunit 169 articles i tres breus assajos –mlts dels quals inèdits; la majoria, avui intorbables– que inclouen les sis peces andorranes que puntuen l'obra de l'autor d'El cementiri de Sinera: una vintena de pàgines, amb atenció especial a les Set lletanies de mort de Morell, el pròleg a la Breu història d'Andorra de Marzal, la intervenció a les Festes Populars Pompeu Fabra del 1975, i el prefaci al llibre Andorra 1947/25 fotografies, de Jean Dieuzaide,
L'apartat final l'hem reservat –ho veuen aquí al costat– a les publicacions periòdiques, amb els últims números de les revistes Portella, Cadí Pedraforca i Lo Banyut, i –atenció– els Papers de Recerca Història, que tornen després de dos anys de silenci, i ja era hora, amb un dossier central consagrat a la història de l'emissió de moneda al país, i articles de Pere Canturri, Martí Salvans, Gerhard Lang-Valchs, Jordi Casamajor i Lluís Obiols, entre altres. La presentació, per cert, el 17 de desembre a la seu de BPA. Del Diccionario de San Josemaría –un patracol de veritat: 288 entrades repartides entre 1.400 pàgines– ens quedarem amb la dedicada al pas dels Pirineus pel fundador de l'Opus Dei, el desembre del 1937 –que firma Alfred Llahí–, i d'Ahogados en la orilla: las grandes derrotas de de la historia del deporte, amb la cèlebre pàjara d'Anquetil al port d'Envalira, al tour del 1964 i després d'atipar-se com un lladre al méchou de Radio Andorra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada