dissabte, 15 de juny de 2013

Andrés Luengo sobre Claude Benet a 'Portella' 6 (2)

Raginis: una fuga de pel·lícula

11111 Classificació 3.75 (4 Vots)
  • Reconstruïm la fugida del segon aviador de qui Claude Benet dóna la pista a l'últim número de 'Portella'
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
Un Wellington IV dels esquadrons polonesos de la RAF com el que tripulava el sergent artiller Witold Raginis Foto: EL PERIÒDIC
Els el presentàvem dilluns en aquest mateix racó de diari: Witold Raginis, un xaval polonès, quasi un nen, nascut el 1923 i que constitueix l'última aportació de l'historiador Claude Benet –via Portella– a l'epopeia dels passadors. Raginis és un altre dels aviadors amb nom i cognom abatuts sobre els cels de l'Europa ocupada durant la II Guerra Mundial, que van passar per Andorra fugint dels nazis i camí del consolat britànic de Barcelona després d'una peripècia digna de pel·lícula, i de qui Benet ha trobat el rastre. Amb millor fortuna per al nostre protagonista d'avui, diguem-ho d'entrada, que per a Francis Owens, William Plasket i Harold Bailey, de qui donàvem notícia dilluns i que s'hi van deixar la pell en l'intent.
El cas és que la història de Raginis l'ha recollit el seu paisà Wilhelm Ratuszynski en un documentadíssim, fascinant portal –Polish Squadrons Remembered– que repassa la trajectòria d'un bon grapat d'entre els milers de militars polonesos que van servir a les forces aèries aliades, especialment a la Royal Air Force. Del nostre heroi d'avui n'ha recuperat (i penjat) fins i tot l'informe oficial d'evasió, classificat en el seu moment com a «most secret» per l'MI-9 –el departament de la Intel·ligència Militar britànica que s'encarregava d'infiltrar agents rere les línies enemigues i de recollir (i verificar) el testimoni dels evadits– i que conté sucosos detalls de l'odissea de Raginis.
El periple d'aquest antic estudiant de 19 anys que havia viscut a França des del 1923 i que al setembre del 1941 havia passat a Anglatera per enrolar-se a la RAf –«Sense el permís dels meus pares», diu– va acabar feliçment, ja s'ha dit, amb l'arribada a Andorra el 3 o el 4 de novembre del 1943 –deu dies després que Owens i companyia morissin de fred al port del Rat. Però havia començat quinze mesos enrere. Exactament, el 20 d'agost del 1942, quan el bombarder Wellington IV del 305 esquadró de la RAF on servia com a artiller de cua va ser tocat per les defenses antiaèries alemanyes –els temibles Flak, els canons de 88 mil·límetres que perforaven qualsevol blindatge que se'ls posés al davant– en un raid per sembrar de mines les aigües de Brest i es veu obligat a un amaratge d'emergència. Els cinc homes de la tripulació són recollits per pescadors locals i entregats a la guarnició alemanya, que els tracta amb sorprenent humanitat, i comença per a Raginis un llarguíssim pelegrinatge com a P/W, les sigles angleses per a Presoner de Guerra. Primer, els interrogatoris de torn, a París i Frankfurt. Els oficial d'intel·ligència –¿recorden el paio que mutila Willem Dafoe a El paciente inglés?– mostren una dèria especial perquè els digui l'esquadró , la missió en què va ser abatut i l'avió que tripulava. Ell es nega a contestar. Primer se'n surt –«No van recórrer ni a amenaces ni a la violència, i l'interrogador va mostrar maneres amables»–però de seguida se'n cansen, de tanta amabilitat, l'ordenen posar-se dret quan l'interroguen i el castiguen a una dieta de pa i aigua.
Tragèdia a Rhule
Però se'n torna a sortir –o si més no, això és el que sembla suggerir a l'informe oficial. L'envien a un camp de P/W a Lamsdorf (Alemanya), on s'hi quedarà duran sis mesos, «la major part del temps encadenat». Aquí canvia la identitat amb un altre P/W, el soldat ras Edward Lehem, i ja com a Lehem l'envien a un nou camp de treball, ara a Tarnowskie, a la Silèsia alemanya, on contactarà amb un futur company seu d'escapada a través dels Pirineus –i via Andorra: el sergent Piotr Bakalarski, polonès com ell i pilot del 300è esquadró de bombarders de la RAF abatut el 27 de juliol del 1942 al nord d le'stuari del riu Elba, quan tornava amb el Wellington que pilotava d'una incursió sobre Hamburg. Raginis i Bakalarski –de qui també coneixem l'informe d'evasió– es presenten voluntaris per a un comando de miners i els traslladen a la localitat polonesa de Beuthen, on protagonitzaran el primer intent de fuga, pel senzill expedient de tallar la reixa del camp.
Som al 14 de setembre del 1943, més d'un any després de ser fets presoners. Bakalarski té la mala fortuna de ser interceptat per una patrulla de la Gestapo que just en aquells moments caçava membres de la resistència pels voltants del camp. Encara sort, perquè al seu guia el pelen sense contemplacions. Raginis, sempre afortunat, s'oculta en una granja, contacta amb la resistència, el condueixen a Cracòvia –s'hi està set setmanes, el temps suficient per retrobar-s'hi Bakalarski, que s'havia tornat a fugar– i fent-se passar per treballadors polonesos, aconsegueixen arribar a França: el 18 d'agost són a Sarrebourg, el 15 de setembre, a Luneville, i el 25 d'octubre comencen la travessa dels Pirineus. Són quatre mlitars aliats –Raginis, Bakalarski, un sergent Philo i un soldat nova-zelandès a qui anomena Hatson– i un guia local.
L'excursió fins a Andorra, que havia de durar 8 hores, s'allarga perillosament: a les 6 del vespre, després de 18 hores de camí, encara no són ni a la frontera. Hatson no pot més, i Raginis i el guia decideixen avançar-se a buscar ajuda. A l'altura de Fontargent, però, el guia l'abandona. Raginis és a punt de ser sorprès per una patrulla alemanya, es topa per fortuna –perquè de sort en té, l'home– amb un grup de treballadors que li permeten quedar-se tres dies a la seva barraca; arriba com pot a Aston, roba una bicleta a la carretera d'Acs, contacta a Urs amb el guia espanyol que l'havia abandonat a Fontargent, l'acompanya en tren fins a Merenç, l'empaqueta cap a l'Ospitalet i el 3 o el 4 de novembre a la nit comença l'última i definitiva etapa: en cinc hores es planta «a 8 quilòmetres al sud-est de Soldeu», on es topa un home que li confirma que es troba per fi a Andorra. Continua a peu fins a Escaldes, i el final és digne d'un home que ha sobreviscut a l'impacte d'un Flak, a un amaratge, als interrogatoris de la Gestapo i a quinze mesos d'hospitalitat nazi: «El viatge des cap a Espanya me'l vaig gestionar jo mateix». Raginis és el 29 de novembre del 1943 a Gibraltar, i el 30, a Whitchurch, Anglaterra.
La llàstima és que, a diferència dels companys d'escapada d'Owens, ho ignorem tot sobre què va ser de Raginis amb després de la seva odissea: ¿va tornar al seu lloc d'artiller? ¿A Montluçon, la localitat alverna on residia en temps de pau? ¿I a Andorra? ¿Va sobreviure a la guerra? ¿Va acabar els seus estudis? Ni idea. Però tornem a Fontargent: ¿i Bakalarski, Philo i Hatson? ¿Què n'havia sigut? Segons el primer, el nova-zelandès va morir a la muntanya –«En algun lloc al nord del pic de Rulhe», diu Bakalarski– el mateix 25 d'octubre que perd de vista Raginis i el guia. L'endemà ha de curar les greus congelacions del seu company –Philo– i el 27 troben refugi en una cabana de pastor, ja a Andorra, després d'haver evitat els «guardes de muntanya andorrans». Dos dies i una nit des que la matinada del 25 d'octubre havien deixat Luneville. A Raginis encara li quedaven deu dies de marató. Però no es va quedar a la muntanya, com Hatson. O com Owens.

dilluns, 10 de juny de 2013

Esther Jover sobre Claude Benet a 'Portella'

Francis Owens, un altre heroi americà que va morir travessant els PirineusImprimeix
Nacional Cultura
Escrit per E.J.M.   
Diumenge 09, Juny de 2013 19:49
“També recordo el tràgic desenllaç del sergent Francis Owens, que va morir en territori andorrà, al pla de l’Estany, després de lluitar contra els elements i de prestar ajut als seus companys d’aventura fins a deixar-hi les últimes forces.” Ho rememora Claude Benet en l’article Omplir els punts suspensius, que publica en l’últim número de la revista Portella, en què parla de reconstruir i completar la història.

Benet afegeix sobre Owens que “aquest fet, conjuntament amb una altra gesta extraordinària, el va convertir en heroi del seu país, on se li va atorgar, setanta anys després de morir, el reconeixement nacional més alt, en batejar un centre de l’exèrcit de l’aire dels Estats Units amb el seu nom”.

Però, ¿qui era Owens? Francis Edward Bud Owens va néixer a Pittsburgh, Pennsilvània, el 26 de desembre de 1921. El setembre de 1942, uns mesos abans de complir els 21 anys, es va enrolar a l’exèrcit dels Estats Units, per combatre amb els aliats a la Segona Guerra Mundial. Només va estar un any a l’armada americana, però en va tenir prou per protagonitzar gestes heroiques. Al seu país va salvar la vida a un armer en un bombardeig i poc després va salvar un altre company quan el seu avió es va estavellar a Le Mans, Normandia, el 4 de juliol de 1943.

Owens es va unir amb sis aviadors més i set oficials francesos per preparar la fugida de la França ocupada pels nazis, i per fer-ho havien de travessar els Pirineus, arribar a Barcelona i tornar amb els aliats. Però l’expedició va ser massa dura per a uns homes tan afeblits. La marxa als Pirineus va començar el 22 d’octubre de 1943. Tot i els esforços del sergent per ajudar els seus companys i aguantar el pas, no va poder resistir la marxa, la neu i el fred extrem, i tan sols tres dies després, el 25 d’octubre, va morir, juntament amb altres companys, al port de Rat. Tenia 21 anys.

A la tornada de la travessa, els guies que els acompanyaven no van trobar el seu cadàver. La primavera següent, uns andorrans van trobar el cos d’Owens i de dos homes més. Tots tres van ser enterrats al cementiri d’Arinsal. L’any 1950, l’exèrcit americà va exhumar els cossos i el juny del 1951 els va identificar. Owens va ser, finalment, enterrat al cementiri americà d’Ardennes (Bèlgica). L’any passat, els Estats Units van decidir retre un homenatge a l’heroi i van batejar amb el seu nom un centre de formació de l’exèrcit de l’aire.

En l’article, Benet també esmenta un altre jove heroi, Witold Raginis, un estudiant polonès que es va enrolar a l’exèrcit aliat i que va superar la travessa dels Pirineus. L’historiador posa Owens i Raginis com a exemple “de les nombroses gestes admirables que haurien de servir d’exemple o, si més no, de reflexió a la gent d’Andorra i d’arreu”. “Què hauríem fet, nosaltres, en circumstàncies semblants”, pregunta al lector.

diumenge, 9 de juny de 2013

Andrés Luengo sobre Claude Benet a 'Portella'

La mort espera al port del Rat

11111 Classificació 5.00 (1 Vot)
  • Claude Benet rescata a ?Portella' la memòria de la tràgica expedició que l'octubre del 1943 va acabar amb tres aviadors nord-americans morts de fred i d'esgotament camí de Barcelona
A.L.
ESCALDES-ENGORDANY

Es deien Francis Owens, William Plasket i Harold Bailey. Tots tres eren joves aviadors enrolats als esquadrons de bombarders de la Força Aèria dels EUA, les cèlebres Fortaleses Volants B-17 –¡com el Memphis Belle!– que van triturar l'Alemanya nazi (i rodalies). Passin un dia pel basar Valira si un dia en volen armar una bona maqueta: l'hi trobaran, segur. El cas és que el destí els reservava una molt mala jugada: abatuts sobre els cels de l'Europa ocupada –el tinent Bailey, a París; els sergents Owens i Plasket, a Normandia– formaven part de l'expedició de tretze fugitius –set aviadors ianquis i sis més de francesos– que el 24 d'octubre del 1943 sortia des de Suc e Sentenac, a l'Arieja, amb destí a Barcelona.
És clar que abans calia travessar els Pirineus, i com tants altres abans i després que ells van decidir fer-ho a través d'Andorra. Després de trenta hores de camí, debilitats per mesos de clandestinitat i una pèssima alimentació, el vestuari totalment inadequat per a l'alta muntanya –¡sabates de cartró!– i una inopinada tempesta de vent i neu –el nostre temible torb– Bailey va dir prou, Owens i Plasket van prendre l'heroica decisió de carregar-lo fins que també ells van rebentar. Eren dalt de tot del Port del Rat i no hi va haver manera: ni les amenaces dels guies d'engegar-los un tret els van fer canviar d'opinió. No podien més. Així que la resta de la colla va continuar endavant fins arribar –ja a la banda andorrana de la frontera– a una cabana de pastor on els van oferir un jaç i menjar calent.
L'endemà, el guia i els francesos, ja descansats, van refer el camí per mirar de rescatar els tres homes, però va ser inútil. Owens, Plasket i Bailey es van quedar al seu nínxol de gel i neu fins que a la primavera següent una partida local en va recuperar els cossos i els va enterrar en sengles tombes sense nom al cementiri d'Arinsal. La història podria haver acabat aquí i ben tristament, tot sigui dit. Però el servei de registre de tombes de l'exèrcit nord-americà –¡d'això se'n diu organització!– va exhumar les restes dels tres homes i un any després els va identificar –¡i d'això se'n diu eficàcia! L'artiller Owens va ser enterrat al cementiri militar ianqui de les Ardenes, mentre que l'operador de ràdio Plasket i el navegant Bailey ho van ser a les seves respectives localitats natals: l'un, a Salem, Nova Jersey; l'altre, a Lancaster, Carolina del Sud.
Destí cruel
La pista de la tràgica peripècia d'aquests tres homes la dóna Claude Benet, infatigable investigador de l'odissea dels passadors i els seus clients, a l'últim número de la revista Portella, una mina. I només ha calgut estirar el fil perquè aparegués l'exhaustiva reconstrucció d'aquelles fatídiques jornades de la tardor del 1943 que n'ha fet Warren B. Carah, fill d'un antic company de tripulació d'Owens –amb millor fortuna que ell, tot sigui dit– i de qui procedeixen tots els detalls que il·lustren aquesta crònica. Carah ha identificat els seus set paisans que formaven part de la mateixa cordada que Owens, les circumstàncies en què van ser abatuts i el destí final, en ocasions no gaire millor que els que es van quedar atrapats al Port del Rat. Començarem per Owens, perquè ell és el fil conductor d'aquesta història i perquè –què caram– des del 2012 dóna noma al 381è Grup de Formació de la base aèria de Vanderberg, Califòrnia: poca broma, perquè estem parlant de la seu de la 14a Força Aèria –¿voldrà això dir que n'hi ha tretze més?– i de la 13a Ala Espacial, així com camp de proves de míssils balístics intercontinentals –glups. Un heroi, Owens, ja ho veuen, no només perquè va tenir els pebrots d'acompanyar Bailey fins a la mort sinó també perquè el juny anterior havia salvat un mecànic atrapat sota un avió en flames, a la base del 381è Grup de Bombarders a Ridgewell, Anglaterra, on estava destinat. Una acció, per cert, per la qual va rebre a títol pòstum la Medall del Soldat al Valor.
Doncs el nostre home va ser abatut sobre el departament de l'Orne el 4 de juliol del 1943, de tornada d'una missió sobre una fàbrica de motors d'aviació a Le Mans. Ell i tota la tripulació va saltar amb paracaigudes; la Resistència els va ocultar, a ell i al pilot del seu B-17, el tinent Olof Ballinger, fins que el 21 d'octubre s'uneixen a París amb l'expedició que els havia de dur a través dels Pirineus –i després de passar per Tolosa, Boussens, Saint Girons i Massat– fins al consolat britànica de Barcelona. Ja sabem com va acabar Owens; Ballinger (Allentown, Pennsylvania, 1919) va tenir més sort. De moment, ja ho veuran. Arribats a Suc, al peu dels Pirineus, el pilot no es va veure amb forces de continuar i s'hi va quedar fins al 30 d'octubre, que veient la Gestapo massa a prop, decideix fer el salt ell tot sol: ¡i va l'home i ho aconsegueix! L'1 de novembre, diu Carah, arriba a Andorra la Vella, el 2 surt de Sant Julià i el 9 el trobem a Barcelona. Tot, però, per morir el 1955 d'un accident de cotxe a Califòrnia...
La història més desgraciada, però, és sens dubte la de Bailey. No només perquè va ser el culpable del tràgic final dels seus companys al Port del Rat, sinó perquè en realitat ell no hi hauria d'haver sigut, allà dalt. El seu B-17 va ser tocat el 16 d'agost del 1943 en un raid sobre l'aeròdrom de Le Bourget, prop de París. En el caos de subsegüent, l'home es va llançar en paracaigudes. ¡Però és que va ser l'únic! La resta de la tripulació va resistir a l'avió i la seva sang freda va tenir recompensa: el pilot va dominar el B-17 i va portar de retorn a Anglaterra. Plasket, per acabar amb els tres herois del Port del Rat, s'havia llançat en paracaigudes sobre Rouen el 6 de setembre, quan el seu B-17 es va quedar sense combustible de tornada d'una incursió sobre Stuttgart. També amb ell va ser cruel, el destí, perquè el bombarder va dir prou quan els aviadors ja tenien el Canal de la Mànega a la vista.
En fi. Més casualitats: en aquest mateix raid sobre Stuttgart va ser abatut el B-17 dels tinents Keith Murray i Charles Hoover, dos dels companys d'escapada de Plasket. Tots dos formaven part de la tripulació del mateix bombarder –Big Time Operator, es deia la bestioleta: n'hi ha de pitjors, de veritat– i després de saltar en paracaigudes sobre Bèlgica es van retrobar al mateix refugi de París: imagini el lector la cara que devien posar. El cas és que Hoover va sobreviure a la guerra i va morir el 1987, mentre que Murray... ¡Viu encara a Dallas, Texas! Prometedor, ¿no? Tant, que no ens quedarà més remei que estirar també aquest fil. I per matar l'espera, estiguin atents, perquè d'aquí a no-res els parlarem de l'última descoberta de Benet: l'aviador polonès Witold Raginis.

divendres, 7 de juny de 2013

Notícia de l'acte de presentació del núm. 6 de 'Portella' a 'Andorra directe'

AndorraDirecte

La família Claret, protagonista del número 6 de la revista Portella

Aquest vespre es presenta a l'edifici del Consell General
DIMARTS, 4.6.2013. 23:22 H
Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional No hi ha cap vot
Aquest vespre es presenta el número 6 de la revista Portella, i ho fa amb la família Claret com a protagonista del número. La Revista ens parla des del periple dels pares als anys 40 fins l'apadrinament dels bessons per Pau Casals en un dossier titulat: 'Els Claret: arquitectes de la música'.





Durant l'acte de presentació del número 6 de la revista PORTELLA, que tindrà lloc a les 19.30 hores, a la seu del Consell General, hi haurà l’actuació de l'Orquestra de l'Institut de Música del Comú d'Andorra la Vella sota la direcció de Jordi Albelda".

Els alumnes de l’Orquestra interpretaran la Gavotte 1 i 2 de la Suite orquestral en Re M de Johann Sebastian Bach i “Tradicional Americana” de J. Davinsky.

dijous, 6 de juny de 2013

Vídeo sobre el núm. 6 de 'Portella' a ATV

video


Article d'Esther Jover al 'BonDia Andorra' sobre 'Portella' 6


Portada i article del diari 'MésAndorra' sobre 'Portella' 6



Anunci de la presentació de 'Portella' 6 a Fòrum.ad


Anunci de l'acte de presentació de 'Portella' 6 a Agenda.ad (FB)


Article d'Andrés Luengo sobre 'Portella' 6

Noms propis: una racció extra

11111 Classificació 4.75 (4 Vots)
  • Els Claret, Casals, Margarit, Toldrà Viazo, Mas i Salvadó, protagonistes del número 6 de 'Portella'
A. L.
ANDORRA LA VELLA

Periodic
L'orquestra de l'Institut de Música amenitza la presentació de l'últim número de 'Portella', ahir al Consell General. Foto: TONY LARA
El lector potser tingui al cap la imatge d'Andreu Claret dirigint un grup d'esforçats pioners que lluiten al Port d'Envalira contra unes congestes monumentals que la majoria només hem vist en les fotografies de Claverol i que avui semblen impossibles. A l'escena no hi pot faltar la gorra d'astracan de Claret, una peça que es va convertir en part inseparable del mite de l'Home de les Neus. Avui segur que la patrocinaria una marca de muntanya. En fi: que hem hagut d'esperar al número 6 de la revista 'Portella' –justament subtitulada, ja saben, 'Andorra, Lletres, Arts'– per conèixer l'origen de la icònica gorra: un record de guerra, un present que li va fer un militant del Partit Comunista Francès. Jueu, és clar. Doncs aquest és un dels sucosos detalls que evoca Andreu Claret (fill) al monumental dossier central que 'Portella' consagra a la nissaga sota el lema 'Els Claret, arqiutectes de la música'.
Gerard i Lluís en són els protagonistes destacats, i també hi ensenyen la poteta –i perdonin l'expressió- a través de Roser Porta, des de Pau Casals fins a Narciso i Ignacio Yepes, passant pel Bartomeu Rebés, aquí en la faceta de mecenes cultural i amfitrió de la 'plèiade' de figures de les lletres catalanes –i perdonarà el lector, és que ens moríem de ganes d'escriure-ho: 'plèiade'. Però és probablement l'article d'Andreu Clarer (fill, recordin) el que depara notícies per a la majoria noves de trinca sobre les peripècies andorranes del fundador de la nissaga, inclosa la gorra d'astracan. Per exemple, la vegada que la Guàrdia Civil li va parar una trampa al bosc de la Rabassa amb l'excusa d'una batuda d'isards, i li va anar d'un pèl que el cacessin a ell; o les suspicàcies (i les enveges) que els seus èxits empresarials suscitaven entre els amics, coneguts i saludats; o el «nou nesperit de frontera que tant faltava en un país reclòs en les seves valls carolíngies» i que encarnaven ell i altres com ell –els Forné, Fontbernat, Viladomat i Sasplugas. Un home –conclou Andreu Claret (fill)–sense pèls a la llengua, que no deixava ningú indiferent i que, tot i que «es podia haver fet immensament ric, mai no va pretendre formar part de la nòmina dels milionaris del Principat». En canvi, l'home d'acció que era, «sense formació intel·lectual ni autèntica vocació política», sí que va buscar –i trobar– el reconeixement de part de la flor i nata de la intel·lectualitat catalana a l'exili, des de Pompeu Fabra fins a Joan Alavedra, Lluís Capdevila, Domènec de Bellmunt i Norbert Orobitg. Entre d'altres.
Val que els autèntics protagonistes de 'Portella' són els fills petits de l'Home de les Neus, el violoncel·lista Lluís i el violinista Gerard –present ahir, per cert, al vestíbul del Consell General, on es va posar de llarg la revista. Però de vegades passa que les notes a peu de pàgina són tan sucoses com el text principal. O més, perquè la proteica biografia d'Andreu Claret (pare) té un alè èpic molt propi de la seva generació. I no se'n vagin encara perquè n'hi ha més, de noms propis. Un dels més notoris és el del traspassat José Luis Sampedro: Maria Àngels Vilana i el síndic Vicenç Mateu –aquí, en la faceta de filòsof– tracen el perfil humà i intel·lectual de l'home que va definir Andorra com un país «cosmopolita i acollidor» –que els ho expliquin els jugadors de l'FC Andorra que van ser amablement convidats a abandonar-lo després de ser miserablement estafats– i també com l'únic país del món on els ciutadans poden trepitjar el seu Govern... quan caminen per la Plaça del Poble. Val també que ell ho va dir en castellà, «pisotear», que sona més fort que «trepitjar», però per molt que hi insisteixin, a alguns sempre ens grinyolarà que qui va presidir la Universitat d'estiu durant tres lustres de govern liberal (o rodalies) sigui erigit en el sant laic dels 'indignats'.
El poeta Joan Margarit –amb prolix, espès estudi del crític Sam Abrams i entrevista a càrrec d'Iñaki Rubio– és l'altra patum del número 6. I no marxarem a casa sense citar dues humils 'descobertes'. En cursiva, perquè alguns els havíem vist... sense veure'ls, i ha hagut de ser també 'Portella' qui ens obrís els ulls de bat a bat. Primer de tot, Roger Mas, probablement l'artista més conceptual del nostre racó de Pirineu –amb el permís d'Eve Ariza, és clar. David Gálvez en repassa una trajectòria arriscadíssima, sempre al límit i no apta per a tots els paladars, amb els seus lluços dissecats, les seves màquines de moviment continu i –atenció– els seus pollastres crucificats: si els cavalls de Balmaseda van generar polèmica, imaginin el que haurien aconseguit les bestioletes de Mas. L'últim nom de la llista són en realitat dos: el de l'escultor Jordi Casamajor, aquí en la faceta de col·leccionista postals –del postaler català Toldrà Viazo. I completen la nòmina Claude Benet, amb una interessant digressió sobre els sospitosos 'buits' de la història oficial del nosre trosset de món; i Albert Salvadó, que s'estrena a 'Portella'. Vagi de gust.