Sandy, la primera 'moderna' (article d'Andrés Luengo)

• Editorial Andorra completa amb l'edició bilingüe de 'La nova Andorra' i 'Nits andorranes' la traducció al català de la trilogia que l'autora d' 'Els homes d'aram' va consagrar al nostre racó de món

A. L.
ANDORRA LA VELLA

Inauguració del passatge d'Isabelle Sandy a la capital, entre la plaça de les Arcades i el Cap del carrer, a mitjans dels anys 60; entre els assistens, Sergi Mas i Esteve Albert; la novel·lista, al centre Foto: EL PERIÒDIC

La filòloga Roser Porta, que acaba de recollir a Andorra literària: rutes de novel·la els escenaris de la literatura andorrana contemporània, despatxava dimarts i en aquest mateix tros de diari Isabelle Sandy com una autora d'estirp romàntica, emparentada abans amb la literatura vuitcentista que no amb la del segle XX. Vaja, que la desterrava del seu cànon particular per antiga i per passada de moda. Doncs res més lluny de la realitat. Si més no, per a Jean-Claude Chevalier (Pàmies, 1943), professor emèrit de la Universitat d'Andorra, mermessor literari de Sandy –a qui va tractar amb assiduïtat i una certa intimitat des dels anys 60 i fins al seu traspàs, el 1975– i curador de l'edició bilingüe de La nova Andorra i Les nits andorranes, que Editorial Andorra publica ara per primera vegada en català i en un sol volum, i que completen la trilogia andorrana iniciada amb Els homes d'aran, traduïda el 2009 també pel segell de la família Rebés.

Doncs sosté Chevalier que Sandy, d'antiga, res de res. Al contrari: es tracta d'una autora de sorprenent vigència perquè posa sobre la taula «temes tan actuals com ho són en la meva opinió la immigració, la pèrdua de la identitat i la necessitat d'unes arrels». D'acord: Els homes d'aram, el títol pel qual Sandy ocupa avui un lloc de privilegi al nostre escarransit panteó literari i que és cronològicament el primer de la trilogia (1922), és encara una novel·la de tall naturalista que ret homenatge al tros de món on l'autora, que hi havia aterrat aquell mateix any enviada pel diari La Dépêche, creu retrobar la puresa rústica de la seva Arieja natal i la retrata a través de les peripècies dels Xiriball. Però Nits andorranes (1938) i, sobretot, La nova Andorra (1949) ja són figues d'un altre paner. La primera versió de La nova Andorra és del 1938. la definitiva, publicada un decenni després, s'hi assembla com un ou a una castanya, està completament reescrita i és filla del seu temps: Andorra i també Sandy han viscut la guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial (i hi han sobreviscut), han vist com s'ensorrava un món i en naixia un altre. El protagonista, Targa, és un home desarrelat, un producte de la descomposició de l'Est d'Europa –lituà, ¡com Borís!–, que ve a espetegar a Andorra i contra pronòstic hi creu descobrir l'Arcàdia perduda. Fins al punt que la seva única dèria serà en endavant obtenir la nacionalitat, la forma de setnri-se finalment arrelat a jun tros de terra. ¿Com ho farà? Dedicant-li a la Verge de Meritxell una piràmide monumental... que la tempesta acabarà ensorrant, amb el mateix Targa a sota. Un final dramàtic que es completa amb l'epíleg en què el Consell General acorda posar a la tomba del protagonista un lacònic, sensacional epitafi: «Targa, andorrà». L'obsessió que travessa tota la novel·la és el preu de la identitat, conclou Chevalier: «Si pensem en la quantitat d'immigrants –a Andorra, però també a Europa– que viuen i sovint moren amb l'única idea de ser acceptats com a ciutadans de ple dret en els seus nous països, veurem que Sandy s'ha anticipat en quasi sis decennis a un dels grans temes de la modernitat»

Falta la biografia

Al costat de Targa i els seus neguits identitaris, l'altre protagonista de La nova Andorra és Fontclar, per a qui Targa treballa com a contrabandista i passador. Un home en la mitjana edat, Fontclar, que retorna a Andorra després d'haver dilapidat una fortuna, i que busca la redempció espiritual a través del matrimoni amb Soledad, filla de la Solana –la casa pairal dels Xiriball, que Sandy situa exactament on s'aixecava el Mirador i que és el vincle amb Els homes d'aram. I si La nova Andorra és una novel·la ja plenament instal·lada en els neguits identitaris contemporanis, diu Chevalier, Nits andorranes és la baula entre una i l'altra, la novel·la de transició entre el llenguatge i les reminiscències vuitcentistes de la primera i la modernitat «indiscutible» de la segona.

Nits andorranes és una nouvelle –els francesos, sempre tant sofisticats, no en feien prou a dir-li novel·la curta, quina vulgaritat– a compte de les tribulacions de Joan Moles, un professor que pateix una greu deformació física –i convé aquí recordar que la mateixa Sandy s'havia cremat de petita el rostre– i que viu enclaustrat a casa seva, d'on només surt de nit. Moles també experimentarà una doble redempció: la sentimental, per culpa de l'amor d'una jove alumna que li descobreix que l'aparença física no ho és tot; i l'artística, a través de la lluita de Moles per salvar el Crist de la Cortinada dels intents de robar la talla dels incontrolats republicans –som el 1938, en plena guerra civil espanyola: feia quatre dies de les aventures ceretanes de l'heroica patuleia en l'òrbita del Cojo de Málaga i companyia. Un episodi, per cert, que li podria obrir les portes d'una de les rutes literàries de Porta, consagrada a les vicissituds del romànic andorrà que va acabar en col·leccions estrangeres.

Però aquesta és una altra història. Com conclou Chevalier, tant Nits andorranes com sobretot La nova Andorra són «l'obra de maduresa d'una escriptora reconeguda, travessada de l'univers temàtic i simbòlic seu tan característic, des del neguit per les implicacions morals i espirituals de les nostres accions fins a la presència obsessiva de la naturalesa –la muntanya i la tempesta».

Les novel·les que veuen ara la llum –en un sol volum, recordem-ho– són la culminació d'un ambiciós projecte editorial iniciat per Chevalier el 2001, amb la publicació de Guerra, terra i estrelles –la novel·lització del rodatge de la versió cinematogràfica de Les hommes d'airain, el 1941–, i continuada el 2009 amb la primera traducció íntegra al català de l'obra magna de Sandy. Un projecte de llarguíssim recorregut al qual li falten encara dues potes: d'una banda, la ressurrecció de l'adaptació teatral d'Els homes d'aram, obra de Jean Camps, estrenada el 1938 a l'Odéon de parís i rescatada pel mateix Chevalier de la Bibliothèque Nationale de França, i que somia a veure representada per una compania del país; i la biografia definitiva de l'escriptora, a partir de la documentació recollida els últims quatre decennis. Si hi ha algú cridat a saldar aquest últim amb la novel·lista que ens va posar en òrbita literària –després n'hi va haver altres, però Sandy va ser la primera: seu és el mèrit dels pioners– és sens dubte Chevalier. Estaria bé que no el deixèssim sol, en aquesta aventura. No per ell, sinó per nosaltres mateixos i, sobretot, per Sandy.