dimarts, 24 de desembre del 2013

Aram (Albert Villaró)

Aram

10/12/13

Dimarts passat, i gràcies a l’habitual i cada vegada més imprescindible empenta del col·lectiu portellaire, molts vam tenir l’oportunitat de poder veure per primer –i, possiblement, per darrer– cop Andorre ou les hommes d’airain, la pel·lícula que el cineasta Émile Couzinet va fer sobre la novel·la d’Isabelle Sandy. Confesso que [encara] no he llegit l’obra original, de manera que no puc opinar sobre la disjuntiva habitual què-és-millor-si-el-llibre-o-la-pel·lícula. Tampoc no entraré en la valoració tècnica del film. L’Andor­re de Couzinet no és Casablanca, certament, ni The Quiet Man, però té el valor incalculable que ens proporcionen les ficcions antigues. És la representació d’un món que combina a parts iguals descripcions veraces i llicències poètiques, tot relligat per un tel sur­realista que fa que l’hora i mitja que dura la pel·lícula sigui de bon passar i plena de moments memorables. Em va fascinar l’antroponímia: al costat d’un realista Sisco hi trobem el seu germà, un més que improbable Àngelo. Els dos gendarmes semblen premonitoris dels que apareixien a la sèrie Gran Nord. L’escena en què s’abat a trets una àliga daurada seria avui impensable i políticament incorrectíssima. I en un dels racons de cal Solana apareix una insòlita àmfora romana com a attrezzo. Ara, que el moment culminant és l’escena de la taverna, amb l’actuació estel·lar d’una ballarina castanyolera vestida amb faralaes, acompanyada per uns músics cofats amb barretina, una avançada del mestissatge cultural que tant de predicament té avui. Sens dubte, un dels grans moments de la cinematografia andorrana.

dissabte, 14 de desembre del 2013

Bon Nadal i Feliç Llibre Nou (per Andrés Luengo)

Bon Nadal i Feliç Llibre Nou

11111 Classificació 3.00 (2 Vots)
PUBLICAT EL DISSABTE, 14 DESEMBRE 2013
  • Entre la trentena de títols publicats els últims mesos, destaca l'assaig històric i punxa la ficció
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
Foto: EL PERIÒDIC
Vivim uns temps de rara, sensacional bonança bibliogràfica en què per hac o per be proliferen com bolets els títols de temàtica pirinenca i firmats per autors de casa –o rodalies. Una altra cosa és la nostra escarransida indústria editorial, si és que se li pot dir així, encotillada en una rígida, suïcida estacionalitat i que amb les honroses excepcions d'Editorial Andorra i A4 ha renunciat a ensenyar la poteta més enllà de la fogarada de Sant Jordi. Ells sabran el que fan. El cas és que des de l'inici del curs hem anat donant commpte en aquest mateix racó de diari d'una trentena llarga de novetats amb regust indígena, una barbaritat des de qualsevol punt de vista amb l'afegit que toquen a més quasi tots els gèneres: narrativa, història, assaig, memorialisme, poesia...
Així que a la quantitat hi he d'afegir una molt saludable varietat, a l'espera del veredicte final sobre la qualitat del producte que correspon al lector sobirà. Com que no tot poden ser flors i violes i nosaltres –naturalesa obliga– no estem tranquils si no li trobem alguna pega, diguem que a diferència del Nadal passat, que es presentava amb una desena d'autors de casa amb novetat a l'aparador, aquest els podem comptar amb els dits d'una mà, i encara en sobren: Albert Villaró, Clare Allcard, Francesc Galobardes i para de comptar. I entre ells, ja ho veuen, no n'hi trobarem cap que debuti en la selva editorial –tots són gats més o menys vells en l'ofici– quan el 2012 van ser mitja dotzena ben bona, els nous al corral literari. Tampoc hi busquem aquest curs rareses tirant a exòtiques com aquell Zigeuner de l'il·lustrador Jordi Planellas. Aquest any no hi ha còmic nostrat. Llàstima.
Però deixem de rondinar i passem d'una vegada al tall, a les lletres amb ADN pirinenc amb què podrem amanir les migdiades de Nadal. I comencem per una pura qüestió de pes amb l'assaig històric, el gènere tradicionalment més fecund en aquest trosset de Pirineu nostre i que aquest trimestre ha tingut com a gran, formidable notícia l'edició a ca l'Hachette del facsímil de cinc clàssics de la literatura de viatges vuitcentista avui introbables si no és a llibreries de vell, i encara. Segur que ho recorden, perquè de l'últim –La République d'Andorre, ou une république séculiare, hereux et stable depuis Charlemagne jusqu'à nos jours, de Michel Chevalier (1848)– en deixàvem constància ahir mateix. El bo de Chevalier es limita a fer una descricpió relativament asèptica dels costums i institucions d'aquest país feliç i estable (?): poc tem`ps després, un col·lega seu, Héliodore Castillon, retrata a Histoire d'Ax et de la vallée d'Andorre (1851) una Arcàdia idíl·lica, habitada per dones «de caràcter dolç, modestes i treballadores», que tenen el marit, ejem, «com a cap i com a mestre», i per homes que fàcilnment arriben als 100 anys gràcies a «la calme de toutes les passions» i a una «l'alimentació primtitiva». Si ell ho diu... La sèrie facsímil, a aprtir dels fons de la BNF penjats al portal Gallica –monumental: ens facin cas i el visitin, s'hi quedaran enganxats– es completa amb Au val d'Andorre, de Sutter-Laumann (1888), i Deux parisiens dans la Val d'Andorre, de Maurice Gratiot (1890), que segueixen el model del viatjer més o menys il·lustrats que aterra enmig duna tribu «molt ignorant que sobreviur enla simplicitat més extrema»..., i amb Le val d'Andorre, fulletó d'Élie Berthet que concentra tots els tòpics de la novel·la romàntica i probablement cap de les seves virtuts... El cas, però, és queuns i altres ens donen unes pistes de com ens veien els civilitzats francesos del XIX a través dels seus monocles paternalistes. I no en sortim gaire ben parats, ja ho veuen.
L'altre esdeveniment historiogràfic del curs és La història d'un mite que va fer història, títol pelet cacòfonic amb què Gualbert Osorio –que en va ser, recordem-ho, l'últim director– posa per fi ordre i concert en el mig segle de vida de Radio Andorra, separa el gra històric de la palla purament fabulosa –ja saben: que si Goebbels, que si l'MI6, i anar fent–, i explica des de dintre el trist final d'una estació «utilitzada per uns i altres, però molt poc estimada». Amb el permís, és clar, de la Història territorial de la Vall d'Andorra, el patracol amb què Jacinto Bonales es va endur la penúltima edició del Principat d'Andorra d'investigació històrica, un espès, acadèmic patracol que es fixa en la mútua influència entre home i territori i com aquesta interrelació ha anat configurant les actuals divisions adminstratives. Temàtica especialment indicada, ja ho veuen, per a les pesades digestions nadalenques, i que l'any que ve tindrà molt probablement continuötat si s'acaba publicant la segona part, amb què Bonales va guanyar l'accèssit del Principat d'Andorra en l'última Nit Literària.
Tagore, Cabezón, Sandy
Dèiem al començament que ua de les carcateríastiques de la collita del 2013 és la varietat de gèneres. Aquest curs fins i tot tenim memòries en perspectiva, i per partida doble: d'una banda, Rodamons de la mar, les aventures tirant a portentoses dels Allcard –Clare, Edward i la filla, Katy– a bord del Johanne Regina, el veler que van salvar de ser desballestat, que van apedaçar amorosament i on van viure durant 34 anys: pirates, abordatges, màfia, espionatge... Des del Carib fins a l'Índic, passant per la mar Roja i, és clar, pel Mediterrani. Vaja, que ni Jack Aubrey. La presentació, el 19 de desembre a la biblioteca de la Massana. L'altra incursió memorialística potser no sona tan èpica però ens toca en canvi de més a prop: Roser Guix, veïna de Nuncarga, a Peramola, relata a Una dona del terròs la duríssima vida a muntanya de l'àvia paterna, filla de la Vansa, i ret de passada homenatge al paper de la dona en l'economia i la societat de muntanya. Si els va la marxa, no es perdin Rastres de sang i foc, en què Pere Boixader reconstrueix les operacions militars de l'última carlinada a l'Alt Urgell i la Cerdanya, inclosos els dos setges de Puigcerdà, «insigne, fidelísima y heroica, siempre invicta», i el pas de la Seu de mans liberals a carlines, i de nou a les liberals, després d'un sertge que entre el 22 de juliol i el 26 d'agost 1875, va deixar prop de tres centenars de baixes en ambdós bàndols.
Ja que ens hem escapat fins a l'Alt Urgell, detinguem-nos un moment en Un poble de muntanya i fronterer, en què la historiadora Laia Creus recull la història, la toponímia i els llinatges d'Arcavell, des de la primera menció històrica, el 907, fins a l'actualitat, i amb especial atenció als conflictes territorials amb Sant Julià de Lòria –ja saben, els emprius i tota la pesca. L'apartat de rareses, que també n'hi ha, el protagonitzen un músic i un pintor: l'organista Ignasi Ribas ha consagrat a Antonio de Cabezón, el gran compositor del Renaixement espanyol, mestre de Correa de Araujo, Cabanilles i fins i tot de Bach, Entre lo sagrado y lo mundano, el primer disc de la sèrie Orgues del Principat d'Andorra, publicat gràcies a la perseverància de la Fundació Amics dels Orgues; el pintor, ja ho deuen haver endevinat, és Francesc Galobrades, que recull a Canya i pedra la seixantena d'esglésies i capelles del nostre racó de món retratades aa canya i tinta.
I toca per fi parlar de ficció, el gènere literari per excel·lència que l'any passat va viure un insòlit boom i que aquest, com són les coses, s'ha quedat en els ossos. I encara gràcies que Albert Villaró presenta dimecres a la Llacuna La selva moral 2.0, versió corregida i ampliada de la col·lecció de retrats de tipus de muntanya i amb un estil a mig camí entre el lirisme, el surrealisme i la sal gruixuda amb què el 1993 va saltar a l'arena literària. Si no és per Villaró, el pavelló de la narrativa l'hauria hagutu de defensar en solitari Isabelle Sandy, traspassada ara fa quatre decennis i de qui Editorial Andorra acaba de traduir al català les dues novel·les –La nova Andorra i Nits andorranes– que completen amb Els hoMes d'aram la trilogia que va posar el Principat al mapa de la literatura francesa (i de passada, universal). L'edició, bilingüe, ha anat a cura de Jean Claude Chevalier, el mermessor literari de Sandy. Ara bé, que ningú no s'enganyi: el lector s'hi torbarà una cosa així com Solitud, però a l'andorrana. Cosa que ben mirat tampoc no està tan malament...
Més rareses. I líriques: l'únic poemari que aquest Nadal ens portarem al pap és The other Gitanjali, que tradueix per primera vegada a l'anglès els 157 poemes del volum pel qual Tagore va rebre el 1913 el Nobel de literatura, el primer que requeia en un autor no occidental. El publica Anima Viva, el més marcià dels nostres segells –l'any passat es va estrenar amb la biografia d'Ikkyu, monjo, poeta i cal·lígraf japonès del XV– i l'edició i traducció –directament del bengali original– va a cura del lingüista indi Udaya Narayana Singh. I com a torna, Ocnos i e lparat esglai, el llibre pòstum qde Salvador Espriu en què l'editor Ramon Balach ha reunit 169 articles i tres breus assajos –mlts dels quals inèdits; la majoria, avui intorbables– que inclouen les sis peces andorranes que puntuen l'obra de l'autor d'El cementiri de Sinera: una vintena de pàgines, amb atenció especial a les Set lletanies de mort de Morell, el pròleg a la Breu història d'Andorra de Marzal, la intervenció a les Festes Populars Pompeu Fabra del 1975, i el prefaci al llibre Andorra 1947/25 fotografies, de Jean Dieuzaide,
L'apartat final l'hem reservat –ho veuen aquí al costat– a les publicacions periòdiques, amb els últims números de les revistes Portella, Cadí Pedraforca i Lo Banyut, i –atenció– els Papers de Recerca Història, que tornen després de dos anys de silenci, i ja era hora, amb un dossier central consagrat a la història de l'emissió de moneda al país, i articles de Pere Canturri, Martí Salvans, Gerhard Lang-Valchs, Jordi Casamajor i Lluís Obiols, entre altres. La presentació, per cert, el 17 de desembre a la seu de BPA. Del Diccionario de San Josemaría –un patracol de veritat: 288 entrades repartides entre 1.400 pàgines– ens quedarem amb la dedicada al pas dels Pirineus pel fundador de l'Opus Dei, el desembre del 1937 –que firma Alfred Llahí–, i d'Ahogados en la orilla: las grandes derrotas de de la historia del deporte, amb la cèlebre pàjara d'Anquetil al port d'Envalira, al tour del 1964 i després d'atipar-se com un lladre al méchou de Radio Andorra.

La revista 'Portella' dedica un dossier a Isabel Sandy

La revista 'Portella' dedica un dossier a Isabel Sandy

El número 7 de la revista 'Portella' ja és a les llibreries. En aquesta edició trobem un reportatge de les obres de la Biennal de Venècia i de les coreografies de Rosa Mari Herrador.
El dossier central de l'edició està dedicat a la cronista de l'Arièja Isabel Sandy. Joan Peruga, Jean-Claude Chevaliler, que és qui ha tret el llibre que tanca la trilogia de les obres de l'autora dedicades a Andorra,
Sylvain Athiel, Dúnia Ambatlle, Michel Gazier i Imma Tor han aportat un punt de vista diferent sobre la figura d'aquesta dona, que va descriure una Andorra a cavall entre l'estat rural i la modernitat.
Informa: Rosa Alberch

dimecres, 4 de desembre del 2013

Un fitxatge d'aram (by Andrés Luengo)

PUBLICAT EL DIMECRES, 04 DESEMBRE 2013

El número 7 de 'Portella' consagra a Isabelle Sandy el dossier central, trenta pàgines i sis obres de Joan Xandri

Chevalier ha cedit per a l'ocasió un recull d'imatges inèdites i una carta autógrafa de l'autora

A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
Sandy, amb el que sembla la plaça Benlloch al fons (però tampoc no hi posaríem la mà al foc), i una primera edició d'"Els homes d'aram, publicada el 1923 "chez Plon i amb els Xiriball vestits de falleros. TAmbé veiem Superlópez la criatura de Jan, sobrevola l'hostal Palanques de la Massana en una de les vinyetes de "Les muntanyes voladores", l'obra que protagonitza de la secció L'Andorra apòcrifa del nou número de "Portella". Foto: EL PERIÒDIC
«Isabelle Sandy... El cognom s'escriu amb...» «Igual que el carrer, ¿no?» «Sí, exacte, igual que el carrer.» Aquesta conversa imaginària que Joan Peruga s'empesca amb la dependenta d'una llibreria nostrada –tenint en compte que només en tenim tres com déu mana, de llibreries, en el nostre racó de galàxia, juguin a encertar-la– descriu exactament l'estat de la qüestió: Sandy és avui el que el mateix Peruga en diu un «fòssil urbà», un humil passatge de deu metres escassos a la capital, un carrer secundari d'Escaldes o –per als més viatjadets– el nom d'un refresc a base de cervesa i llimona...
D'acord, els més llegits citaran probablement Andorra o els homes d'aran, la novel·la que va publicar el 1923 i que l'ha convertit en la gran matriarca de la literatura andorrana contemporània. I els que tinguin el (mal) costum de llegir aquestes pàgines, potser recordin que dies enrere vam ressenyar aquí mateix la primera traducció al català de La nova Andorra i Nits andorranes, que Editorial Andorra acaba de treure's del sarró i que justifiquen que aquest 2013 passi a la (petita) història de les nostres lletres com el del revival Sandy. Però, ¿quants dels que coneixen Els homes d'aran l'han llegit? ¿Qui d'entre els lectors d'aquestes línies –si n'hi ha– està en condicions de resumir-ne l'argument, més enllà que hi explica les tribulacions dels Xiriball, el Nyerro i companyia, la tribu que vigila el foc de la casa de la Solana que Sandy ubica exactament al lloc on s'aixecava el Mirador? Dit d'una altra manera: que aixequin la mà els que havien vist la pel·lícula inspirada en la novel·la que Émile Couzinet va rodar in situ el 1942 –i no s'hi val els que ens vam estrenar ahir...
¿Ho veuen, com feia falta una Operació Sandy com la que Portella apadrina al número 7, des d'avui mateix a la venda? Poca broma: trenta pàgines llargues, mitja dotzena d'articles que firmen Dúnia Ambatlle, Imma Tor, Michèle Gazier, Jean-Claude Chevalier, Sylvain Athiel i el mateix Peruga, i sis paisatges del renascut Joan Xandri –si ens volen fer cas, no se'n perdin l'exposició que li dedica aquests dies la Riberaygua– inspirats en l'obra andorrana de l'escriptora de Còs –que com tothom sap és un raconet de l'Arieja encara més racó de món que el nostre. Un dossier imprescindible per a qui vulgui fer una ràpida escapadeta per l'univers literari de Sandy, i absolutament necessari perquè, per molt estrany que sembli, no existia fins ara res de semblant.
Una vegada més, Portella aconsegueix el petit miracle de convertir-se en eina de referència en una matèria en què semblava que tot estava ja dit. I ho fa, a més, amb un grapat de fotografies majoritàriament inèdites procedents de l'arxiu de Chevalier –ja saben, el mermessor literari de Sandy i curador de les traduccions al català– i de regal una carta autògrafa datada el 16 de maig del 1936, en el que sembla la primera expedició per exporar les possibilitats cinematogràfiques del país, i en què la novel·lista deixa de costat l'entusiasme habitual i no té pèls a la llengua l'hora de descriure un país «que s'ha convertit en destí d'aventurers i vividors, on tot és cada vegada més difícil, i on els cineastes, vigilats per dos membres del Consell General, han vist com els posaven contínuament entrebancs a l'hora de treballar»...
Doncs no, no estava tot dit. Per exemple, la deriva pétainista que alguns sospitaven i que –si fos certa– explicaria parcialment l'ostracisme de postguerra: ho diu de passada Tor. Massa de passada, pel nostre gust, perquè una circumstància com aquesta mereix una major atenció i, sobretot, alguna base documental que justifiqui l'acusació. És clar que tenint en compte que Les hommes d'Airain va ser la primera pel·lícula rodada a la França de Vichy, i que hi van prendre part les estrelles del règim (pétainista) –des de Jany Holt fins a Jean Chevrier– sembla evident que potser Sandy no creia en Pétain, però Pétain sí que creia en Sandy...
Aladern, Macip i els altres
Ambatlle, de la seva banda, la clava quan equipara la fascinació andorrana de la novel·lista, la descoberta dels seus rústecs natius, amb la mirada carregada de prejudicis que els occidentals d'avui dediquem a les cultures diguem-ne perifèriques; Chevalier insinua que el rodatge de Les hommes d'Airain, que es va concretar el 1941, ja es gestava –ho hem vist– endata tan reculada com el 1936, i que la relació amb Couzinet va acabar com el rosari de l'aurora pels drets de l'adaptació; i Athiel recupera, és clar, la faceta radiofònica de Sandy, probablement secundària si tenim la seva obra en perspectiva, però de gran transcendència per la part que ens toca: resulta que Les hommes d'airain són –segons aquesta versió– un dels arguments que van decantar Jacques Trémoulet, el factòtum de Radio Andorra, per la (aleshores) improbable opció andorrana, i que el 1971 va obrir paradeta dominical a la graella de Sud Radio.
Peruga repassa, finalment, el llegat documental de Sandy, avui dispers entre la Biblioteca i l'Arxiu Nacional, l'arxiu històric d'Escaldes i –una altra vegada– Chevalier, posseïdor d'un fons que mereix major atenció de la que s'hi ha prestat. Potser seria hora de deixar de costat aquesta molesta tendència a apropiar-se de les figures (diguem-ne) públiques, que algú prengués la iniciativa de portar a la realitat la divisda de l'escut nacional i unifiqués tot aquest material en una sola seu. I que de passada el digitalitzés. Però això, ja h sabem, és predicar en le desert. Només cal veure com ha acabat el projecte de biblioteca virtual engegat per l'associació de bibliotecaris i e què la Unesco (i el Govern9 hi van enterarr prop de 20.000 euros. Que el millor que es pot dir del dossier central de Portella és que sap a poc.
I hi ha més, és clar: L'Andorra apoòrifa, estupenda secció i una de les grans aportacions de la revista, es fixa per primera vegada en el còmic i per culpa, és clar, de Les muntanyes voladores, l'aventura andorrana de Superlópez; i hi ha també un relat de salvador Macip, premi Carlemany del 2011 amb Hipnofòbia, on tira d'ofici per descriure la seva (més o menys) íntima relació amb Andorra i aprofita per caure dues vegades en el tòpic més suat: una, a compte d'aquesta visió edulcorada del país, que per a les ànimes càndides catalanes era i continua sent «una mena d'Ítaca assequible»; de l'altre, aquest massoquisme (que rima amb onanisme) recurrent en un cert nacionalisme (català): per a Macip, Andorra és «aquell territori idealitzat on la nostra cultura era l'oficial i no havia d'estar pendent de legisladors d'una cort ubicada a centenars de quilòmetres de distància georgràfica i emocional».
Peatges sobiranistes de banda, i per acabar, la torna d'aquets número de Portella és l'epistolari creuat entre Francesc Fuguet i Josep Aladern: un joc metaliterari i una excusa ideal per (re)descobrir les Cartas andorranas d'aquest escriptor, viatger, tipògraf i impressor tarragoní, que retraten l'Andorra del 1891 i que conté perles com aquesta descripció de Sant Julià –«Poble verdaderament boninch e important (...), té jun carrer molt llarch y una plassa molt notable, plens un y altre de botigas en las cuals se nota molt de mobiment: Sant Juliá es la verdadera clau de Andorra...»– que ja li agradaria a Montserrat Gil.
Per a més informació consulti l'edició en paper.

dimarts, 3 de desembre del 2013

‘Portella’ homenatja Sandy amb l’estudi acurat de la seva relació amb les Valls (Esther Jover)


Nacional Cultura
Escrit per E.J.M./Foto: Arxiu J.C.C.   
Dimarts 03, Desembre de 2013 18:51
El 2013 podria haver estat declarat l’Any Sandy: a la recent publicació bilingüe dels relats Nits andorranes (1938) i La nova Andorra (1946) per part de l’editorial Andorra, ara s’hi afegeix la revista Portella, que dedica el dossier del setè número a l’escriptora Isabelle Sandy (1884-1975).
El quadern central aporta documents i fotografies inèdites i diversos articles aporten informació de l’autora. Un homenatge a una persona que sempre va estimar i divulgar Andorra.

Dúnia Ambatlle recorda que Sandy, nascuda molt a prop d’An­dorra, a l’Arièja, no va venir al Principat fins l’any 1922, quan sent una periodista reconeguda a París va rebre l’encàrrec de desplaçar-s’hi “per escriure un article documentat sobre la contrabanda”. L’autora especifica, però, que “quan va marxar, la viatgera portava en el seu bagatge la trama de tota una novel·la”. El relat va fructificar com a Andorra o els homes d’aram (1923).

Sandy no era la primera visitant que escrivia un relat sobre el país, però sí que va saber aportar una nova mirada “de fer descobrir uns personatges, uns paisatges nous al lector”, diu Ambatlle. “Així com algunes mirades, ja siguin crítiques o simplement iròniques, rebaixen la qualitat del qui és observat, en aquest cas l’escriptora fa créixer la gent de les Valls fins a donar-los un aspecte gairebé mític”, subratlla.

L’escriptora va quedar captivada per Andorra, els seus paisatges, la seva gent i les seves tradicions i costums i, a partir d’aleshores, va forjar una estreta relació amb personatges com Bartumeu Rebés i amb el país en general, que va saber plasmar en les novel·les, els articles i els relats que va escriure al llarg de la seva vida.

El quadern sobre Sandy també inclou textos d’Imma Tor, Joan Peruga, Sylvain Athiel, Jean-Claude Chevalier –documentalista sobre l’escriptora– i Michèle Gazier (els dos últims en francès).

Athiel, especialista en Radio Andorra, dedica la seva intervenció a la possible relació amb l’emissora de Sandy, a qui atribueix, “malgrat ella”, “un rol preponderant  en el naixement de Radio Andorra”. Segons l’autor, el senador francès Paul Laffont va convèncer Jacques Trémoulet, fundador de la ràdio de Tolosa, d’obrir una emissora a Andorra. Trémoulet opinava que era “un país de contrabandistes” i Laffont el va persuadir amb “arguments trobats en els escrits de la seva cosina, Isabelle Sandy”, concretament en Andorra o els homes d’aram.

Sandy va relacionar-se amb diverses emissores per adaptar els seus escrits i obtenir ingressos extres. Athiel explica que l’any 1971 va començar a col·laborar amb Ràdio de les Valls (Sud-Ràdio), la competidora de Radio Andorra, amb un programa setmanal dominical. “Hi parlarà de medicina popular, records d’infantesa, llegendes i tradicions de les nostres regions del sud. Curiosament, sense l’accent del sud!”, lamenta Athiel.

El Col·lectiu Portella va presentar el nou exemplar de la revista centrada en Sandy ahir a la tarda als cinemes Illa Carlemany, amb un valor afegit: la projecció d’Andorra ou les hommes d’airain, la pel·lícula rodada als anys 40 per Émile Couzinet, en part a les Valls, sobre la novel·la homònima de Sandy. L’Arxiu Nacional d’Andorra en conserva una còpia i la va cedir per a la sessió, una de les poques oportunitats per veure l’excepcional film –per la seva vàlua històrica– que va descobrir el país a França.

Altres temes inclosos en el número set de Portella són la participació andorrana en la Biennal de Venècia, en què Ermengol Puig presenta els tres creadors i les seves obres; el còmic Les muntanyes voladores, que Jan va dedicar a Andorra; l’exposició d’hiperrealisme del Museu del Tabac i Ull-Nu, el Festival audiovisual de joves creadors del Pirineu.

La publicació ja es pot comprar a les llibreries i també es pot adquirir mitjançant subscripció anual. Les set edicions i els col·laboradors que s’hi sumen demostren que la revista cultural està més que consolidada. 

dilluns, 2 de desembre del 2013

Sandy, la primera 'moderna' (article d'Andrés Luengo)

  • Editorial Andorra completa amb l'edició bilingüe de 'La nova Andorra' i 'Nits andorranes' la traducció al català de la trilogia que l'autora d' 'Els homes d'aram' va consagrar al nostre racó de món
A. L.
ANDORRA LA VELLA

Periodic
Inauguració del passatge d'Isabelle Sandy a la capital, entre la plaça de les Arcades i el Cap del carrer, a mitjans dels anys 60; entre els assistens, Sergi Mas i Esteve Albert; la novel·lista, al centre Foto: EL PERIÒDIC
La filòloga Roser Porta, que acaba de recollir a Andorra literària: rutes de novel·la els escenaris de la literatura andorrana contemporània, despatxava dimarts i en aquest mateix tros de diari Isabelle Sandy com una autora d'estirp romàntica, emparentada abans amb la literatura vuitcentista que no amb la del segle XX. Vaja, que la desterrava del seu cànon particular per antiga i per passada de moda. Doncs res més lluny de la realitat. Si més no, per a Jean-Claude Chevalier (Pàmies, 1943), professor emèrit de la Universitat d'Andorra, mermessor literari de Sandy –a qui va tractar amb assiduïtat i una certa intimitat des dels anys 60 i fins al seu traspàs, el 1975– i curador de l'edició bilingüe de La nova Andorra i Les nits andorranes, que Editorial Andorra publica ara per primera vegada en català i en un sol volum, i que completen la trilogia andorrana iniciada amb Els homes d'aran, traduïda el 2009 també pel segell de la família Rebés.
Doncs sosté Chevalier que Sandy, d'antiga, res de res. Al contrari: es tracta d'una autora de sorprenent vigència perquè posa sobre la taula «temes tan actuals com ho són en la meva opinió la immigració, la pèrdua de la identitat i la necessitat d'unes arrels». D'acord: Els homes d'aram, el títol pel qual Sandy ocupa avui un lloc de privilegi al nostre escarransit panteó literari i que és cronològicament el primer de la trilogia (1922), és encara una novel·la de tall naturalista que ret homenatge al tros de món on l'autora, que hi havia aterrat aquell mateix any enviada pel diari La Dépêche, creu retrobar la puresa rústica de la seva Arieja natal i la retrata a través de les peripècies dels Xiriball. Però Nits andorranes (1938) i, sobretot, La nova Andorra (1949) ja són figues d'un altre paner. La primera versió de La nova Andorra és del 1938. la definitiva, publicada un decenni després, s'hi assembla com un ou a una castanya, està completament reescrita i és filla del seu temps: Andorra i també Sandy han viscut la guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial (i hi han sobreviscut), han vist com s'ensorrava un món i en naixia un altre. El protagonista, Targa, és un home desarrelat, un producte de la descomposició de l'Est d'Europa –lituà, ¡com Borís!–, que ve a espetegar a Andorra i contra pronòstic hi creu descobrir l'Arcàdia perduda. Fins al punt que la seva única dèria serà en endavant obtenir la nacionalitat, la forma de setnri-se finalment arrelat a jun tros de terra. ¿Com ho farà? Dedicant-li a la Verge de Meritxell una piràmide monumental... que la tempesta acabarà ensorrant, amb el mateix Targa a sota. Un final dramàtic que es completa amb l'epíleg en què el Consell General acorda posar a la tomba del protagonista un lacònic, sensacional epitafi: «Targa, andorrà». L'obsessió que travessa tota la novel·la és el preu de la identitat, conclou Chevalier: «Si pensem en la quantitat d'immigrants –a Andorra, però també a Europa– que viuen i sovint moren amb l'única idea de ser acceptats com a ciutadans de ple dret en els seus nous països, veurem que Sandy s'ha anticipat en quasi sis decennis a un dels grans temes de la modernitat»
Falta la biografia
Al costat de Targa i els seus neguits identitaris, l'altre protagonista de La nova Andorra és Fontclar, per a qui Targa treballa com a contrabandista i passador. Un home en la mitjana edat, Fontclar, que retorna a Andorra després d'haver dilapidat una fortuna, i que busca la redempció espiritual a través del matrimoni amb Soledad, filla de la Solana –la casa pairal dels Xiriball, que Sandy situa exactament on s'aixecava el Mirador i que és el vincle amb Els homes d'aram. I si La nova Andorra és una novel·la ja plenament instal·lada en els neguits identitaris contemporanis, diu Chevalier, Nits andorranes és la baula entre una i l'altra, la novel·la de transició entre el llenguatge i les reminiscències vuitcentistes de la primera i la modernitat «indiscutible» de la segona.
Nits andorranes és una nouvelle –els francesos, sempre tant sofisticats, no en feien prou a dir-li novel·la curta, quina vulgaritat– a compte de les tribulacions de Joan Moles, un professor que pateix una greu deformació física –i convé aquí recordar que la mateixa Sandy s'havia cremat de petita el rostre– i que viu enclaustrat a casa seva, d'on només surt de nit. Moles també experimentarà una doble redempció: la sentimental, per culpa de l'amor d'una jove alumna que li descobreix que l'aparença física no ho és tot; i l'artística, a través de la lluita de Moles per salvar el Crist de la Cortinada dels intents de robar la talla dels incontrolats republicans –som el 1938, en plena guerra civil espanyola: feia quatre dies de les aventures ceretanes de l'heroica patuleia en l'òrbita del Cojo de Málaga i companyia. Un episodi, per cert, que li podria obrir les portes d'una de les rutes literàries de Porta, consagrada a les vicissituds del romànic andorrà que va acabar en col·leccions estrangeres.
Però aquesta és una altra història. Com conclou Chevalier, tant Nits andorranes com sobretot La nova Andorra són «l'obra de maduresa d'una escriptora reconeguda, travessada de l'univers temàtic i simbòlic seu tan característic, des del neguit per les implicacions morals i espirituals de les nostres accions fins a la presència obsessiva de la naturalesa –la muntanya i la tempesta».
Les novel·les que veuen ara la llum –en un sol volum, recordem-ho– són la culminació d'un ambiciós projecte editorial iniciat per Chevalier el 2001, amb la publicació de Guerra, terra i estrelles –la novel·lització del rodatge de la versió cinematogràfica de Les hommes d'airain, el 1941–, i continuada el 2009 amb la primera traducció íntegra al català de l'obra magna de Sandy. Un projecte de llarguíssim recorregut al qual li falten encara dues potes: d'una banda, la ressurrecció de l'adaptació teatral d'Els homes d'aram, obra de Jean Camps, estrenada el 1938 a l'Odéon de parís i rescatada pel mateix Chevalier de la Bibliothèque Nationale de França, i que somia a veure representada per una compania del país; i la biografia definitiva de l'escriptora, a partir de la documentació recollida els últims quatre decennis. Si hi ha algú cridat a saldar aquest últim amb la novel·lista que ens va posar en òrbita literària –després n'hi va haver altres, però Sandy va ser la primera: seu és el mèrit dels pioners– és sens dubte Chevalier. Estaria bé que no el deixèssim sol, en aquesta aventura. No per ell, sinó per nosaltres mateixos i, sobretot, per Sandy.

Presentació del núm. 7 de 'Portella' a 'Diari d'Andorra'

REPORTATGE

De nou, els Xiriball

Mitja: 1.0/10 (2 vots)   Galeria Fotos
A.D. Andorra la Vella 28/11/2013
“Arriba-t’hi i porta’m un article sobre els contrabandistes! Sembla que als francesos els agrada.” Amb aquest suggeriment de Josée Germain, del ‘Journal’, naixia la relació d’Isabel Sandy amb Andorra. Uns lligams de dècades plasmats en novel·les i articles.  
Editorial Andorra completa ara la trilogia de novel·les que Sandy va dedicar al país, amb un volum que recull Nits andorranes i La nova Andorra –edició bilingüe, francès i català–, dos relats que completen la narració iniciada a Andorra o els homes d’aram. Amb totes tres, l’escriptora de l’Arieja completa un dibuix de l’evolució d’un país que va conèixer als anys vint i on des d’aleshores va tornar any rere any fins a pràcticament el final de la seva vida, el 1975.
    Al país, Sandy es va fer amb un grapat d’amics fidels. Començant per la persona que la va acollir en aquell viatge iniciàtic de l’any 1922: la cap de correus d’Andorra la Vella, la senyora Riberaygua, una francesa casada amb un andorrà, recorda Jean-Claude Chevalier, qui ha dedicat llargues hores a investigar sobre la vida de l’escriptora de l’Arieja i que completa aquest volum amb una biografia. Amb el temps també faria amistat amb Sergi Mas, de qui és precisament la il·lustració de la portada dels dos llibres que recullen la trilogia andorrana. Bartumeu Rebés va ser un altre dels valedors de Sandy al país.
    Com ho va ser Eduard Fornells –un andorrà que es va fer un nom a París, entre d’altres coses, treballant a Lalique–. Fornells va voler-li editar Nits andorranes –que havia aparegut el 1938 a la revista L’Illustration– un projecte per al qual va demanar un pressupost que Chevalier exhibeix ara: 5.700 francs de l’època. Però era el 1939, els temps no bufaven favorables i el projecte es va quedar al calaix. Ara acompanya La nova Andorra, que va escriure el 1949 i que encara no s’havia publicat en català.
    A Andorra o els homes d’aram Sandy dibuixava el país verge, primitiu i tancat que es va trobar en aquell primer viatge. Pur, considerava, com el mineral que il·lustra el títol. I que en principi va esbossar en un relat que no li agradava gaire inicialment batejat com Les contrebandiers. A les Nits andorranes se centra en el període dur a tot Europa, que va del 1936 al 1939, i a La nova Andorra reprèn la nissaga original, els Xiriball, per relatar la transformació del país cap a la modernitat. Amb un Àngel Xiriball que considera el contraban com un motor de l’economia, recorda Chevalier. A banda, hi apareixen personatges nous, acords amb els temps, com ara Targa, el nouvingut, l’immigrant. És un home de passat difícil, algú de l’Europa de l’Est que ha hagut de fugir i després d’un periple desgraciat acaba a Andorra, on es converteix en traginer i coneix la pau i la tranquil·litat. Vol ser andor­rà però segueix veient-se rebutjat: el seu accent estrany, la seva manca de passat. Ha de fer alguna cosa per ser considerat. I al final ho aconsegueix. A costa de la seva vida, però al seu epitafi aconsegueix que hi digui “Targa, l’andorrà”.
    Amb les tres novel·les, Editorial Andorra enllesteix la trilogia, però no exhaureix la vasta producció que Sandy, en ficció i articles de premsa, va dedicar al Principat.
LA PEL·LÍCULA DE COUZINET, DIMARTS
Feia dues dècades, segurament llargues, que el film que Émile Couzinet va rodar el 1943 sobre la novel·la Andorra o els homes d’aram no es projectava al país. Roman guardada a l’Arxiu Nacional, d’on dimarts vinent sortirà per ser projectada als cines d’Illa Carlemany, a les set de la tarda, en un passi especial promogut pel col·lectiu cultural Portella. Una cita organitzada en el marc de la presentació del setè número de la publicació, àmpliament dedicat a l’escriptora de l’Arieja.

Info sobre el núm. 7 de 'Portella' a Agenda.ad

Presentació del número 7 de la revista Portella
Afegeix:
  
Comparteix:
   
Dimarts, 3 de desembre del 2013
Escaldes-Engordany

Isabelle Sandy al port d'Envalira

El volum conté el dossier ‘Isabelle Sandy: l’Andorra d’aram’, dins del qual Dúnia Ambatlle, Imma Tor, Michèle Gazier, Jean-Claude Chevalier, Sylvain Athiel i Joan Peruga ens apropen, des de perspectives diverses, a la novel·la Andorra o els homes d’aram i a la seva autora. Tot això, il·lustrat amb fotografies inèdites i obra gràfica original de Joan Xandri.
En aquest número de Portella, Emma i Susanna Herrador ofereixen un retrat fresc de la coreografia dels sentiments de la ballarina Rosa Mari Herrador. Maria Jesús Lluelles i Tony Lara signen respectivament un escrit i unes imatges que són una invitació a visitar l’exposició "Camins per al progrés" al Museu de l’Electricitat. Javier Balmaseda, Samantha Bosque i Fiona Morrison mostren les seves creacions per a la Biennal de Venècia acompanyats per Ermengol Puig. Salvador Macip, amb la il·lustradora Paula Bonet, narra les seves experiències andorranes. I Francesc Fuguet contempla els paisatges d’ara i els que va captar la càmera de Joaquim de Riba mentre manté un intercanvi epistolar impossible, de 1891 a 2013, a propòsit de les valls d’Andorra, amb el seu convilatà alcoverenc Josep Aladern.

Presentació de l’exemplar al públic assistent, parlaments i passi de l’adaptació cinematogràfica homònima de la novel·la Andorra ou les hommes d’airain d’Isabelle Sandy, producció francesa de 1942 dirigida per Émile Couzinet i protagonitzada per Jany Holt i Jean Chevrier.