L’Andorra que podien haver conegut Cocteau, Buñuel, Picasso o Renoi

17/12/2014

L’any 2005, gràcies a un contacte americà, l’Arxiu Nacional d’Andorra (ANA) va ingressar al dipòsit la pel·lícula Andorra. Després de visionar-la i de comprovar-ne l’autoria i els crèdits, el film coincideix amb Six clés des trois Vallées (Andorre), la filmació inèdita de 1948 de Jean Castanier. El director era, en realitat, Joan Castanyer, nascut a Blanes el 3 de març de 1903 i mort l’any 1972 a Antibes, segons ha revelat enguany un nebot seu, Tomás López Orejón.

Una de les responsables dels fons de l’ANA, Cinta Pujal Carabantes, publica un article sobre l’enregistrament i Joan Castanyer al nou número de Portella, en què explica els lligams del cineasta amb l’elit intel·lectual francesa. Castanyer vivia a França des de molt jove, però entre 1936 i 1938 es va fer càrrec de la direcció del departament de cinema del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, on va fundar la productora Laya Films.

“Un cop perduda la guerra, Castanyer va tornar a París, al Boulevard Saint-Germain, on portava el restaurant Le Catalan, dues portes més avall del bloc de Pablo Picasso i on diuen que el pintor dinava gairebé cada dia”, relata Pujal en l’article de Portella.

Le Catalan es va convertir en un punt de trobada de la intel·lectualitat parisenca amb què es relacionava Castanyer (a París, Castanier). El restaurant era freqüentat per gent com Françoise Gillot, Picasso –algunes obres les va pintar a les estovalles–, Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Jean Cocteau, Balthus, Georges Auric, Apel·les Fenosa... El cineasta francès Pierre Kast (1920-1984) va relatar a la prestigiosa revista Cahiers du cinema, l’any 1951, com va tenir l’oportunitat de conèixer Buñuel a Le Catalan perquè després de rodar a Mèxic se’n va anar d’amagat a París a visitar el seu amic Castanyer.

A més de director, el nostre home també era guionista, actor, pintor i decorador. Castanyer ja surt com a figurant en el film L’edat d’or (1930), de Luis Buñuel, i també actua amb papers petits o com a extra en les pel·lícules Coriolan (1950), de Jean Cocteau; French Cancan (1954) i Elena et les hommes (1956), de Jean

Com a guionista o decorador va col·laborar en diversos films dels anys 30 de Jean Renoir – Le crime de Monsieur Lange (1935),  Boudu sauvé des eaux (1932),  La nuit du carrefour (1933) iChotard et Cie (1933)– i en la pel·lícula Merci Natercia! (1960), de Pierre Kast. Com a director, a més de tota la feina feta al capdavant de Laya Films, consta que va rodar Gitanes d’Espagne(1945), L’homme qui revient de loin (1949) i Andorra (1948).

La pel·lícula Coriolan, de Cocteau, només es va exhibir entre amics ja que els autors van tenir la voluntat que restés inèdita. Qui sap si Castanyer va fer el mateix amb el documental Andorra i el va projectar a Le Catalan amb un públic tan selecte com els erudits i artistes esmentats... Però com la bobina va acabar als Estats Units encara és un misteri.

Gent d’origen obscur

A Andorra, rodada en format de 16 mil·límetres, “en poc més de deu minuts, s’explica en llengua anglesa com a 400 milles de París hi ha un petit Estat semiindependent de la mida de Rhode Island, sense impostos ni exèrcit”, explica Pujal. El documental diu que “cadascú és amo de la casa que es fa i la gent que hi habita és d’origen obscur perquè durant segles va ser refugi de tot tipus de fugitius”.

La filmació destaca el Pas de la Casa, que anomena “terra de ningú entre la frontera francesa i Andorra”. “Diu que es tracta d’un poble que ha crescut com a conseqüència del tancament de la frontera entre França i Espanya”, afegeix Pujal. De fet, “França va tancar la frontera amb Espanya com a mostra de rebuig al règim franquista des del primer de març de 1946 fins al 10 de febrer de 1948. Aquest boicot va ser el desencadenant de l’inici de la instal·lació de les barraques al Pas, on es venia tot tipus de productes”, comenta l’arxivera.

“En el documental”, continua explicant Pujal, “es diu que el Pas és com una fira que atreu tant gent local com estrangera, on es pot trobar gairebé de tot, i que representa una mena de llaç amb Espanya. També s’hi vaticina (amb poc encert) que amb l’obertura de la frontera amb Espanya potser desapareixerà.”

Per Pujal, Andorra és “un document cinematogràfic excepcional”. Des del 2005 la filmació només s’ha projectat tres vegades, l’última l’any 2011 a la Mostra de cinema de muntanya dels Pirineus, Picurt.