dijous, 29 de maig de 2014

Albert Villaró parla de la trajectòria de 'Portella'

Portellans

Han defugit el camí fressat, han evitat encantar-se, caure en la contemplació del melic propi, per obrir una finestra –una portella– al món
No em digueu que no fan ràbia. Molta potser no, però una mica sí. En un país on massa sovint preval la llei del mínim esforç, la del ja està bé així com està, el col·lectiu dels 'portellaires' ens assenyala, cada trimestre, quin és el nivell de l'excel·lència a què hauria d'aspirar el país en tots els àmbits. Passa com amb les marques que els ciutadans posen als murs per recordar les inundacions: mireu, fins aquí va arribar l'aiguat, i cada cop posen el senyal un pamet més amunt.
Són vuit números ja, i sembla que va ser ahir que va començar aquest projecte que –confesso– alguns escèptics patològics vam pensar que seria flor d'un dia, una iniciativa plena de bones intencions però que xocaria de seguida amb el mur de les rutines, la indiferència dels receptors o l'autocomplaença. I no. Els que, temps a venir, hagin de reconstruir la vida cultural d'Andorra al començament del segle XXI ho tindran fàcil: que comencin pel primer número i així anar fent.
Han defugit el camí fressat, han evitat encantar-se, caure en la contemplació del melic propi, per obrir una finestra –una portella– al món, sense oblidar ni per un instant quin és el raconet del planeta on tenen plantats els peus. És allò de ser universals sense deixar de ser locals, que és el que ens dóna la profunditat en la mirada. Els que hem tingut el privilegi de treure-hi el nas alguna vegada en qualitat de convidats els estarem eternament agraïts per haver-nos deixat participar en aquesta folla aventura col·lectiva. I n'estem. Però no em digueu que, de tan bons com són els 'portellans', no fan una mica de ràbia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada