dissabte, 15 de juny del 2013

Andrés Luengo sobre Claude Benet a 'Portella' 6 (2)

Raginis: una fuga de pel·lícula

11111 Classificació 3.75 (4 Vots)
  • Reconstruïm la fugida del segon aviador de qui Claude Benet dóna la pista a l'últim número de 'Portella'
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
Un Wellington IV dels esquadrons polonesos de la RAF com el que tripulava el sergent artiller Witold Raginis Foto: EL PERIÒDIC
Els el presentàvem dilluns en aquest mateix racó de diari: Witold Raginis, un xaval polonès, quasi un nen, nascut el 1923 i que constitueix l'última aportació de l'historiador Claude Benet –via Portella– a l'epopeia dels passadors. Raginis és un altre dels aviadors amb nom i cognom abatuts sobre els cels de l'Europa ocupada durant la II Guerra Mundial, que van passar per Andorra fugint dels nazis i camí del consolat britànic de Barcelona després d'una peripècia digna de pel·lícula, i de qui Benet ha trobat el rastre. Amb millor fortuna per al nostre protagonista d'avui, diguem-ho d'entrada, que per a Francis Owens, William Plasket i Harold Bailey, de qui donàvem notícia dilluns i que s'hi van deixar la pell en l'intent.
El cas és que la història de Raginis l'ha recollit el seu paisà Wilhelm Ratuszynski en un documentadíssim, fascinant portal –Polish Squadrons Remembered– que repassa la trajectòria d'un bon grapat d'entre els milers de militars polonesos que van servir a les forces aèries aliades, especialment a la Royal Air Force. Del nostre heroi d'avui n'ha recuperat (i penjat) fins i tot l'informe oficial d'evasió, classificat en el seu moment com a «most secret» per l'MI-9 –el departament de la Intel·ligència Militar britànica que s'encarregava d'infiltrar agents rere les línies enemigues i de recollir (i verificar) el testimoni dels evadits– i que conté sucosos detalls de l'odissea de Raginis.
El periple d'aquest antic estudiant de 19 anys que havia viscut a França des del 1923 i que al setembre del 1941 havia passat a Anglatera per enrolar-se a la RAf –«Sense el permís dels meus pares», diu– va acabar feliçment, ja s'ha dit, amb l'arribada a Andorra el 3 o el 4 de novembre del 1943 –deu dies després que Owens i companyia morissin de fred al port del Rat. Però havia començat quinze mesos enrere. Exactament, el 20 d'agost del 1942, quan el bombarder Wellington IV del 305 esquadró de la RAF on servia com a artiller de cua va ser tocat per les defenses antiaèries alemanyes –els temibles Flak, els canons de 88 mil·límetres que perforaven qualsevol blindatge que se'ls posés al davant– en un raid per sembrar de mines les aigües de Brest i es veu obligat a un amaratge d'emergència. Els cinc homes de la tripulació són recollits per pescadors locals i entregats a la guarnició alemanya, que els tracta amb sorprenent humanitat, i comença per a Raginis un llarguíssim pelegrinatge com a P/W, les sigles angleses per a Presoner de Guerra. Primer, els interrogatoris de torn, a París i Frankfurt. Els oficial d'intel·ligència –¿recorden el paio que mutila Willem Dafoe a El paciente inglés?– mostren una dèria especial perquè els digui l'esquadró , la missió en què va ser abatut i l'avió que tripulava. Ell es nega a contestar. Primer se'n surt –«No van recórrer ni a amenaces ni a la violència, i l'interrogador va mostrar maneres amables»–però de seguida se'n cansen, de tanta amabilitat, l'ordenen posar-se dret quan l'interroguen i el castiguen a una dieta de pa i aigua.
Tragèdia a Rhule
Però se'n torna a sortir –o si més no, això és el que sembla suggerir a l'informe oficial. L'envien a un camp de P/W a Lamsdorf (Alemanya), on s'hi quedarà duran sis mesos, «la major part del temps encadenat». Aquí canvia la identitat amb un altre P/W, el soldat ras Edward Lehem, i ja com a Lehem l'envien a un nou camp de treball, ara a Tarnowskie, a la Silèsia alemanya, on contactarà amb un futur company seu d'escapada a través dels Pirineus –i via Andorra: el sergent Piotr Bakalarski, polonès com ell i pilot del 300è esquadró de bombarders de la RAF abatut el 27 de juliol del 1942 al nord d le'stuari del riu Elba, quan tornava amb el Wellington que pilotava d'una incursió sobre Hamburg. Raginis i Bakalarski –de qui també coneixem l'informe d'evasió– es presenten voluntaris per a un comando de miners i els traslladen a la localitat polonesa de Beuthen, on protagonitzaran el primer intent de fuga, pel senzill expedient de tallar la reixa del camp.
Som al 14 de setembre del 1943, més d'un any després de ser fets presoners. Bakalarski té la mala fortuna de ser interceptat per una patrulla de la Gestapo que just en aquells moments caçava membres de la resistència pels voltants del camp. Encara sort, perquè al seu guia el pelen sense contemplacions. Raginis, sempre afortunat, s'oculta en una granja, contacta amb la resistència, el condueixen a Cracòvia –s'hi està set setmanes, el temps suficient per retrobar-s'hi Bakalarski, que s'havia tornat a fugar– i fent-se passar per treballadors polonesos, aconsegueixen arribar a França: el 18 d'agost són a Sarrebourg, el 15 de setembre, a Luneville, i el 25 d'octubre comencen la travessa dels Pirineus. Són quatre mlitars aliats –Raginis, Bakalarski, un sergent Philo i un soldat nova-zelandès a qui anomena Hatson– i un guia local.
L'excursió fins a Andorra, que havia de durar 8 hores, s'allarga perillosament: a les 6 del vespre, després de 18 hores de camí, encara no són ni a la frontera. Hatson no pot més, i Raginis i el guia decideixen avançar-se a buscar ajuda. A l'altura de Fontargent, però, el guia l'abandona. Raginis és a punt de ser sorprès per una patrulla alemanya, es topa per fortuna –perquè de sort en té, l'home– amb un grup de treballadors que li permeten quedar-se tres dies a la seva barraca; arriba com pot a Aston, roba una bicleta a la carretera d'Acs, contacta a Urs amb el guia espanyol que l'havia abandonat a Fontargent, l'acompanya en tren fins a Merenç, l'empaqueta cap a l'Ospitalet i el 3 o el 4 de novembre a la nit comença l'última i definitiva etapa: en cinc hores es planta «a 8 quilòmetres al sud-est de Soldeu», on es topa un home que li confirma que es troba per fi a Andorra. Continua a peu fins a Escaldes, i el final és digne d'un home que ha sobreviscut a l'impacte d'un Flak, a un amaratge, als interrogatoris de la Gestapo i a quinze mesos d'hospitalitat nazi: «El viatge des cap a Espanya me'l vaig gestionar jo mateix». Raginis és el 29 de novembre del 1943 a Gibraltar, i el 30, a Whitchurch, Anglaterra.
La llàstima és que, a diferència dels companys d'escapada d'Owens, ho ignorem tot sobre què va ser de Raginis amb després de la seva odissea: ¿va tornar al seu lloc d'artiller? ¿A Montluçon, la localitat alverna on residia en temps de pau? ¿I a Andorra? ¿Va sobreviure a la guerra? ¿Va acabar els seus estudis? Ni idea. Però tornem a Fontargent: ¿i Bakalarski, Philo i Hatson? ¿Què n'havia sigut? Segons el primer, el nova-zelandès va morir a la muntanya –«En algun lloc al nord del pic de Rulhe», diu Bakalarski– el mateix 25 d'octubre que perd de vista Raginis i el guia. L'endemà ha de curar les greus congelacions del seu company –Philo– i el 27 troben refugi en una cabana de pastor, ja a Andorra, després d'haver evitat els «guardes de muntanya andorrans». Dos dies i una nit des que la matinada del 25 d'octubre havien deixat Luneville. A Raginis encara li quedaven deu dies de marató. Però no es va quedar a la muntanya, com Hatson. O com Owens.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada