Aram (Albert Villaró)

Aram

10/12/13

Dimarts passat, i gràcies a l’habitual i cada vegada més imprescindible empenta del col·lectiu portellaire, molts vam tenir l’oportunitat de poder veure per primer –i, possiblement, per darrer– cop Andorre ou les hommes d’airain, la pel·lícula que el cineasta Émile Couzinet va fer sobre la novel·la d’Isabelle Sandy. Confesso que [encara] no he llegit l’obra original, de manera que no puc opinar sobre la disjuntiva habitual què-és-millor-si-el-llibre-o-la-pel·lícula. Tampoc no entraré en la valoració tècnica del film. L’Andor­re de Couzinet no és Casablanca, certament, ni The Quiet Man, però té el valor incalculable que ens proporcionen les ficcions antigues. És la representació d’un món que combina a parts iguals descripcions veraces i llicències poètiques, tot relligat per un tel sur­realista que fa que l’hora i mitja que dura la pel·lícula sigui de bon passar i plena de moments memorables. Em va fascinar l’antroponímia: al costat d’un realista Sisco hi trobem el seu germà, un més que improbable Àngelo. Els dos gendarmes semblen premonitoris dels que apareixien a la sèrie Gran Nord. L’escena en què s’abat a trets una àliga daurada seria avui impensable i políticament incorrectíssima. I en un dels racons de cal Solana apareix una insòlita àmfora romana com a attrezzo. Ara, que el moment culminant és l’escena de la taverna, amb l’actuació estel·lar d’una ballarina castanyolera vestida amb faralaes, acompanyada per uns músics cofats amb barretina, una avançada del mestissatge cultural que tant de predicament té avui. Sens dubte, un dels grans moments de la cinematografia andorrana.