dissabte, 31 d’agost del 2013

'Portella' a la Fira del Llibre del Pirineu a Organyà

Segells i autors andorrans 'colonitzen' la Fira del Pirineu

11111 Classificació 5.00 (1 Vot)
PUBLICAT EL DIMECRES, 28 AGOST 2013
EL PERIÒDIC
ESCALDES-ENGORDANY

La cita és el 6 i el 7 de setembre a Organyà, com és reglamentari. La 17a edició de la Fira del Llibre del Pirineu tindrà aquesta curs un color més andorrà que mai, amb quatre autors locals que hi presenten novetat –bé, la novetat que van treure per Sant Jordi: Claudio Alonso (La Andorra de Taxio), Joan Janer (El clam silenciós de les muntanyes), Joan Peruga (El museu de l'elefant) i Alfred Llahí (Històries de la nostra història 2). La representació andorrana es completa amb Portella, que aquest curs no obre parada però que participarà en la presentació de les revistes d'àmbit pirinenc, i amb La memòria de l'Esteve Albert, el volum que recull els retrats inèdits de personatges del segle XX català sortits de la ploma del nostre polígraf. L'edició andorrana hi serà representada per 2+1, A4, Editorial Andorra i Editorial Piolet, i l'edició d'aquest any, consagrada a la figura del medievalista Joquim Miret i Sans –el descobridor de les Homilies– li ha encarregat l'homilia laica al poeta Antoni Marí. Atenció a la taula rodona de diumenge, amb Vicenç Llorca, Vicenç Villatoro i el mateix Marí especulant sobre un món sense llibreries... que tenim a la cantonada.

dijous, 29 d’agost del 2013

'Portella' a la 31a setmana del llibre en catlà

Andorra, present a la 31a Setmana del llibre en català a l'estand del Pirineu


Nacional Cultura
Escrit per E.J.M./ Foto:T.M.   
Dimecres 28, Agost de 2013 18:58
Els autors i les editorials andorranes tornaran a ser presents a la Setmana del llibre en català gràcies a l’associació Llibre del Pirineu. L’esdeveniment literari, que compleix 31 edicions, tindrà lloc a Barcelona del 6 al 15 de setembre i l’entitat disposarà de l’estand número 13 a l’avinguda de la Catedral. A l’estand hi haurà exposats i a la venda llibres de les editorials Editorial Andorra, A4 Edicions, Edicions Salòria, Voliana Edicions, Sensus i Anem Editors i les revistes Portella i Lo Banyut. També hi haurà obres d’autors pirinencs que són socis de l’associació.
L’any passat, el Govern va muntar un estand per a les publicacions andorranes, tant institucionals com d’autors i editorials del país, i es van organitzar diverses presentacions de llibres. Aquest any, però, s’ha optat per donar suport a la participació dels poetes Teresa Colom, Ester Fenoll i Manel Gibert en la Setmana de la poesia de Barcelona, que va tenir lloc al maig.

L’associació Llibre del Pirineu ha organitzat diverses presentacions de llibres i tallers literaris relacionats amb el llibre del Pirineu. D’autors andorrans s’ha previst la presentació de Frontera endins (Anem Editors), de Josep Dalleres, el divendres 13 a les sis de la tarda, i de la novel·la El clam silenciós de les muntanyes, de Joan Janer Rossell (A4 Edicions), el dissabte 14 a la una.

Entre la resta d’activitats previstes hi ha un recital de poesia de Bernat Huguet, amb l’obra Bosc endins; la taula rodona L’aventura d’escriure i editar al Pirineu, amb els escriptors pirinencs Núria Garcia Quera, Alfred Pérez Bastardas i Isidre Domenjó Coll, i el col·loqui A cel ras, converses amb joves pastors, amb Laia de Ahumada i joves pastors del Pirineu.

Fira del llibre d’Organyà

La ploma andorrana també serà present a la 17a Festa i fira del llibre del Pirineu, que se celebra demà i dissabte a Organyà. Les editorials A4 Edicions, Editorial Andorra i 2+1 Editors seran presents a l’envelat de la fira juntament amb d’altres segells pirinencs.
El dissabte 7 serà la jornada destinada a les presentacions de llibres a càrrec dels seus autors. Entre els que hi participaran activament hi ha Josep Puig, que presentarà La memòria de l’Esteve Albert (Voliana Edicions), volum que treu a la llum textos inèdits d’Albert en què conta trobades amb personatges rellevants de la catalanitat, com el poeta Josep Carner, el músic Pau Casals i el financer i mecenes Fèlix Millet i Maristany.

En el mateix grup que Josep Puig hi haurà també el doctor Claudio Alonso, amb La Andorra de Taxio. Recuerdos personales (editorial Milenio), entre la novel·la i la crònica periodística. El metge té molts records de quan es va instal·lar al país l’any 1965 i en va voler deixar constància escrita.

En un altre bloc d’autors pirinencs també es presentarà el recull històric Aiguat! 1982-2012: 30 anys de les inundacions a la comarca de la Seu i Andorra (Edicions Salòria), un dels autors del qual és Eron Estany, director d’Obres Públiques i Ordenament Territorial del Govern d’An­dorra (1978-2011), i El clam silenciós de les muntanyes, de Joan Janer Rossell (A4 Edicions).

Tampoc hi faltarà Imma Ros, amb Quatre relats (A4 Edicions), els relats amb què va guanyar un accèssit del premi Carles Borromeu de contes i narracions 2009; Joan Peruga amb un dels èxits literaris de l’any, la novel·la històrica El museu de l’elefant (Editorial Andorra); Carles Dalmau, amb Camins de llet i neu (A4 Edicions), i Alfred Llahí amb el segon volum d’Històries de la nostra història (2+1 Editors).

A la Festa i fira del llibre del Pirineu d’Organyà també hi haurà espai per a la presentació de revistes, en què no faltaran PortellaInterpontesLo Banyut iCadí-Pedraforca.

dilluns, 19 d’agost del 2013

Article d'Antoni Morell sobre el recorregut de 'Portella'

Sis llindars

La revista ‘Portella’ és per a mi ja mítica en haver arribat als sis números. La publicació té un compromís consistent amb el passat, educat i bel·ligerant amb el present i auster amb el futur
____________________________________________________________________________________________

per 
Antoni Morell 28/07/2013
A vegades, a la vida personal i/o comunitària hom té la xamba de ser present en fets o situacions insòlits que, després, arriben a ser importants.
Sovint no hi donem importància. Pràcticament passem d’esquitllada, frec a frec amb calces i faldilles. No hi donem gaire valor: per què?, dominats per la categoria mediàtica dictada des de dins o des de fora.

Jo els voldria dir, de veritat veritat, que em sento molt i molt, i molt cofoi amb el fet que una colla de xicots (masculí i femení) hagin, i encara continuen!, mantingut i acaronat l’esma per escriure (ells i altres), pensar i editar una revista per a mi ja mítica (i ho serà més, dins de 20 anys!), com Portella. Són ja sis números de sis portes, de sis entrades i de sis eixides, de sis inter­rogants, de sis afirmacions, de sis espais, de sis temps, de sis creences, de sis il·lusions, de sis esperances, de sis vides, de sis negacions al suïcidi intel·lectual, o de sis tristeses... De sis llindars. I lluny, lluny de qualsevol esteticisme fútil i buit. Defujo de qualsevol esteticisme per si mateix. L’estètica, sempre hi ha de ser, però sense compromís ètic és com el fum. Portella, en canvi, té un compromís cert i consistent amb el passat, bel·ligerant i educat amb el present, i terriblement auster i exigent amb el futur. O així em sembla.

Mentre fullejo els sis números –des dels sis llindars, les sis portelles–, no puc deixar de pensar (i també de fullejar perquè, gràcies a Déu, els conservo...) en la revista Andorra –pocs números, malauradament– que als seixanta i escaig del segle passat, el vell Antoni Forné, el Marc Vila i Riba, Monsenyor Griera, Sanmartí i altres... crearen: una de les primeres reflexions culturals i comunitàries sobre Andorra des d’Andorra.

He gaudit d’aquests sis números de Portella. Els quioscs (els adoro..!) venen el que els lliuren, i avui manen els media esperpèntics: futbol, estupideses, corrupcions, violacions, realities. A Andorra també? El fet és que al nostre país, ja queden poques llibreries, pràcticament una sola sala d’art. Quioscs?

Per això, des d’aquí –més enllà de les subvencions institucionals, benvingudes sempre, necessàries però no suficients– faria una crida (ni hi sóc a Portella, ni tinc cap interès directe o indirecte, ni menys espuri, però sí una profunda admiració per aquests joves-adults excepcionalment dotats que, malgrat tot, creuen en el país i es llancen al miracle anomenat Portella), per ajudar que Portella continuï vigorosa. Lliure i, alhora, consistent.

El futur, pensaria jo, i ningú m’ha cridat, per aquesta revista no és altra que la creació d’una associació d’amics de Portella, units, crítics i lúcids, sobretot per la subscripció a la revista. Em diuen que 20 euros anyals! Ai, Senyor!

Portella, sí. Portes, sí. Hauríem de ser còmplices culturals de produccions sorgides des de baix. Des de la realitat pura i dura. Per a mi la seva lectura em dóna confiança que en el país hi ha una realitat cultural, certa, diàfana, associativa, seguida, compartida, al costat de la institucional, també necessària, però no suficient.

Sis portes mai no tancades! Com a mínim, entreobertes! Jo diria que depèn de tots nosaltres. Oi?

I no valen excuses, al meu entendre, per defugir aquest compromís. Gairebé, excepte dues o tres persones, no conec a cap dels seus editors que penso que pensen, que és realment cabdal que per pensar no cal anar a Barcelona o a París. Des d’Andorra, també es pot fer: pensar. I ajudar a pensar.

Els passa als qui tenen diners i als qui no en tenen, i als que no tenim ni un sou, com jo mateix, però no em dóna la gana romandre eixut i callat davant d’una esplèndida realitat com Portella, i que no estigui a l’abast de tothom. Subscriure’s? El que sigui! No deixem que ens deixi sols. Podem comprar des d’Andorra gairebé tot, excepte un projecte i una realització excepcionals, al meu modest entendre, com Portella. Perquè és precisament d’aquí, i no importada. No la cuidarem entre tots?

Com diria Giorgos Seferis, potser amb Portella i amb moltes, moltes iniciatives i creacions des de baix: estem a la “vesprada del més llarg dels dies”.

diumenge, 18 d’agost del 2013

Andrés Luengo torna a estirar del fil del text de Claude Benet a la última 'Portella'

¡Sigues britànic!

11111 Classificació 4.83 (6 Vots)
PUBLICAT EL DIVENDRES, 09 AGOST 2013
  • L'aviador Cyrill Penna recull a 'Escape and Evasion' el periple per Andorra durant la Segona Guerra Mundial
  • Hi recorda el tracte exquisit que li va dispensar el doctor Trias
A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
Portada de les memòries de guerra de Penna, i retrat de l'aviador amb uniforme de la RAF Foto: EL PERIÒDIC
Els ho havíem promès setmanes enrere, quan estirant del fil que Claude Benet apuntava a l'últim número de Portella els vam relatar en aquest mateix racó de diari les peripècies del britànic Francis Owens i del polonès Witold Raginis. El primer, tripulant d'un B-17, la cèlebre Fortalesa Volant; el segon artiller de cua d'un Wellington IV. I tots dos, abatuts sobre els cels de França, recollits per la Resistència i fugitius que van buscar la llibertat a través de les cadenes de passadors que operaven a Andorra. Owens –recordarà el lector la seva tràgica història– hi va deixar la pell: va morir el 25 d'octubre del 1943 quan intentava travessar el port del Rat, juntament amb altres dos companys de cordada, William Plaskett i Harold Bailey. De fred. Raginis va tenir més sort: el mateix dia que Owens moria al Port del Rat, ell començava des de Luneville la travessa dels Pirineus; el 4 de novembre tocava terra andorrana –per la banda de Soldeu– i el 29 de novembre arribava a Gibraltar.
Una fortuna i un destí similar al del nostre heroi d'avui: Cyril Penna, nascut el 1922 a la localitat de Willington, al nord-est d'Anglaterra, i que el 1941 es va enrolar com a voluntari a la RAF. Amb 18 anys acabats de fer. El que distingeix Penna d'altres aviadors –com Raginis– que també van passar la prova definitiva de ser abatuts en missió de combat i de buscar la salvació a través dels Pirineus és que Penna va deixar testimoni escrit de la seva odissea a Escape and evasion –un breu llibre que es llegeix com una novel·la d'Alistair McLean o de Ken Follet, o quasi, amb el detall que aquí tot és rigorosament cert: el trobaran a Amazon, però corrin, corrin– i que l'home és avui un saludable nonagenari amb prou sang a les venes per plantar-se el maig passat a la localitat de Viry-Noureuil, prop de 150 quilòmetres al nord de París.
Ho va fer per retre homenatge als companys de tripulació que van perdre la vida la mitjanit del 29 de novembre del 1942. En aquella fatídica data va ser abatut el Short Stirling en què Penna servia com a bombarder: tornaven d'una missió sobre les fàbriques Fiat de Turín, i l'avió del nostre home va tenir l'honor –i la mala pata– de topar-se amb el Messerschmitt 110 de –atenció– Helmut Bergmann, as de la Luftwaffe i senyor de la caça nocturna amb 36 victòries, un Creu de Ferro i una Creu de Cavaller al sarró. Quasi res. Estava cantat que l'Stirling britànic no tenia res a pelar. Val a dir que Penna va tenir sort: tres dels seus companys de tripulació van morir a bord, i els altres tres que -com ell mateix– van saltar en paracaigudes van ser capturats pels alemanys.
Penna, no. Pel que es veu, estava tocat per la vareta dels elegits i va tenir la santa sort de contactar amb la Resistència, que el va col·locar en una cadena d'evasió. La part del periple que ens interessa comença a finals de gener del 1943 a Niça, des d'on passa a Tolosa, Bergerac i finalment a la localitat d'Ussat-les-Bains, a l'Arieja, per emprendre la travessa dels Pirineus. Penna forma part d'una cadena integrada per una vintena llarga d'homes, la meitat dels quals, aviadors britànics i nord-americans, i l'altra meitat, civils francesos, a les ordres de dos guies espanyols. En arribar en aquest punt –em diran vostès somiatruites, sempre em faig la il·lusió que un dels guies és Joaquim Baldrich, el nostre Quimet...
Cap a Andorra
En fi: una llicència poètica com qualsevol altra. El periple comença amb mal peu, i el rapidíssim ritme que imprimeixen els passadors obliga sis dels fugitius a abandonar tot just iniciada l'ascensió. Mal vestits i pitjor calçats, mig desorientats per culpa una inoportuna tempesta de neu, vaguen un dia sencer per la muntanya abans no arriben a una cabana de pastor on per fi poden descansar. Amb la mala pensada de treure's les sabates: amb els dits dels peus congelats, després li serà impossible de tornar-se-les a posar, i caldrà fer un tall d'urgència a la puntera. Un pedaç que tindrà funestes conseqüències. En reprendre la matinada següent la marxa, han de travessar un llac glaçat, els enxampa una allau, i Penna no s'hi queda de miracle. I en aquest punt l'estat dels fugitius és tan penós, que un tinent ianqui perd la sabata a la neu, ni se n'adona de tan freds com té el peu i continua caminant descalç i com si res...
I just quan són a punt de donar-se per vençuts, i en un efecte dramàtic força aconseguit, arriben a Andorra. Penna i tres dels seus companys –dos aviadors nord-americans, el capità Dick Adams i el tinent John Trost, així com Louis, un noi francès que a mitja travessa es posa a delirar i a qui han d'estirar perquè continuï endavant– no poden seguir la resta de la cadena fins a Barcelona i s'han de quedar per recuperar-se de les congelacions: s'instal·len en un hostal d'Escaldes infestat –diu– de contrabandistes –bona gent, al final, perquè sospita que els sufraguen generosament part de la factura– i on cauen a les mans del doctor Antoni de Barcia. El retrat que en fa Penna és quasi sinistre, amb una improvisada i sanguinària operació al capità nord-americà inclosa. Només se li obre el cel quan el mateix Barcia l'amenaça d'amputar-li els dits del peu i abans de l'escabetxina aconsegueix que el traslladin a la «clínica» d'Andorra la Vella. Una altra vegada se li apareix l'àngel de la guarda, perquè Penna va a espetegar al quiròfan que el doctor Trias –una eminència de la cirurgia espanyola, a l'època ell també refugiat al nostre racó de món– havia instal·lat a la casa Guillemó. Com ell mateix reconeix a Escape and evasion, millor, impossible: «Enlloc hauria estat millor atès, i el tractament mèdic que hi vaig rebre només es pot qualificar de superb. Al professor i al seu equip li dec haver salvat el peu».
El peu i –sospita– la mediació providencial davant del consulat britànic a Barcelona, que envia dos oficials a recollir els tres aviadors aliats –el pobre Louis, en canvi, es veu obligat a quedar-se i li perdem aquí la pista– se'ls endú a Madrid: l'11 de març del 1943 –quatre mesos i setze dies després de ser abatut a Viry-Noureuil– és rebut amb tots els honors a l'ambaixada britànica de Madrid. Un mes després, el 16 d'abril, i després de recuperar-se a l'hospital americà de la capital espanyola, el despatxen cap a Gibraltar, i el 25 embarca al transport de tropes Stirling Castle –un altre tret d'humor: el derriben a bord d'un Stirling, i quadra el cercle de la peripècia a bord d'un altre Stirling– rumb a Liverpool. Encara tindrà temps de passar una mica més de por, quan el comboi en què navega cap a Anglaterra és atacat per una esquadrilla de Focke Wulff: ell se'n surt, com sempre, i després de passar per l'intrrogatori de rigor a mans de l'MI-9 –la Intel·ligència Militar britànica– arriba finalment a casa seva, a Willington, la matinada del 7 de maig del 1943.
Penna reingressarà immediatament a la RAF –on prestarà servei fins a la jubilació, el 1972– i rebrà una Distinguished Flying Medal –¡com el nostre Charney!– però ja no tornarà a veure acció: serà destinat a l'Esquadró aeri de la Universitat de Queens, a Belfast, i aquí és on l'agafa la fi de la guerra. Escape and evasion acaba amb una emocionada (i emocionant) evocació dels companys caiguts i dels herois anònims que el van ajudar en l'evasió. Nosaltres l'acomiadarem amb l'epitafi del capità Edward John Smith, que va escollir enfonsar-se al timó del Titanic: «Faithfull in duty, friendly in spirit, firm in command, fairless in disaster... Be British!» El que dèiem: siguem britànics. ¿Hi ha glòria major a què pugui aspirar un home decent?