- Els Claret, Casals, Margarit, Toldrà Viazo, Mas i Salvadó, protagonistes del número 6 de 'Portella'
A. L.
ANDORRA LA VELLA
- L'orquestra de l'Institut de Música amenitza la presentació de l'últim número de 'Portella', ahir al Consell General. Foto: TONY LARA
El lector potser tingui al cap la imatge d'Andreu Claret dirigint un grup d'esforçats pioners que lluiten al Port d'Envalira contra unes congestes monumentals que la majoria només hem vist en les fotografies de Claverol i que avui semblen impossibles. A l'escena no hi pot faltar la gorra d'astracan de Claret, una peça que es va convertir en part inseparable del mite de l'Home de les Neus. Avui segur que la patrocinaria una marca de muntanya. En fi: que hem hagut d'esperar al número 6 de la revista 'Portella' –justament subtitulada, ja saben, 'Andorra, Lletres, Arts'– per conèixer l'origen de la icònica gorra: un record de guerra, un present que li va fer un militant del Partit Comunista Francès. Jueu, és clar. Doncs aquest és un dels sucosos detalls que evoca Andreu Claret (fill) al monumental dossier central que 'Portella' consagra a la nissaga sota el lema 'Els Claret, arqiutectes de la música'.
Gerard i Lluís en són els protagonistes destacats, i també hi ensenyen la poteta –i perdonin l'expressió- a través de Roser Porta, des de Pau Casals fins a Narciso i Ignacio Yepes, passant pel Bartomeu Rebés, aquí en la faceta de mecenes cultural i amfitrió de la 'plèiade' de figures de les lletres catalanes –i perdonarà el lector, és que ens moríem de ganes d'escriure-ho: 'plèiade'. Però és probablement l'article d'Andreu Clarer (fill, recordin) el que depara notícies per a la majoria noves de trinca sobre les peripècies andorranes del fundador de la nissaga, inclosa la gorra d'astracan. Per exemple, la vegada que la Guàrdia Civil li va parar una trampa al bosc de la Rabassa amb l'excusa d'una batuda d'isards, i li va anar d'un pèl que el cacessin a ell; o les suspicàcies (i les enveges) que els seus èxits empresarials suscitaven entre els amics, coneguts i saludats; o el «nou nesperit de frontera que tant faltava en un país reclòs en les seves valls carolíngies» i que encarnaven ell i altres com ell –els Forné, Fontbernat, Viladomat i Sasplugas. Un home –conclou Andreu Claret (fill)–sense pèls a la llengua, que no deixava ningú indiferent i que, tot i que «es podia haver fet immensament ric, mai no va pretendre formar part de la nòmina dels milionaris del Principat». En canvi, l'home d'acció que era, «sense formació intel·lectual ni autèntica vocació política», sí que va buscar –i trobar– el reconeixement de part de la flor i nata de la intel·lectualitat catalana a l'exili, des de Pompeu Fabra fins a Joan Alavedra, Lluís Capdevila, Domènec de Bellmunt i Norbert Orobitg. Entre d'altres.
Val que els autèntics protagonistes de 'Portella' són els fills petits de l'Home de les Neus, el violoncel·lista Lluís i el violinista Gerard –present ahir, per cert, al vestíbul del Consell General, on es va posar de llarg la revista. Però de vegades passa que les notes a peu de pàgina són tan sucoses com el text principal. O més, perquè la proteica biografia d'Andreu Claret (pare) té un alè èpic molt propi de la seva generació. I no se'n vagin encara perquè n'hi ha més, de noms propis. Un dels més notoris és el del traspassat José Luis Sampedro: Maria Àngels Vilana i el síndic Vicenç Mateu –aquí, en la faceta de filòsof– tracen el perfil humà i intel·lectual de l'home que va definir Andorra com un país «cosmopolita i acollidor» –que els ho expliquin els jugadors de l'FC Andorra que van ser amablement convidats a abandonar-lo després de ser miserablement estafats– i també com l'únic país del món on els ciutadans poden trepitjar el seu Govern... quan caminen per la Plaça del Poble. Val també que ell ho va dir en castellà, «pisotear», que sona més fort que «trepitjar», però per molt que hi insisteixin, a alguns sempre ens grinyolarà que qui va presidir la Universitat d'estiu durant tres lustres de govern liberal (o rodalies) sigui erigit en el sant laic dels 'indignats'.
El poeta Joan Margarit –amb prolix, espès estudi del crític Sam Abrams i entrevista a càrrec d'Iñaki Rubio– és l'altra patum del número 6. I no marxarem a casa sense citar dues humils 'descobertes'. En cursiva, perquè alguns els havíem vist... sense veure'ls, i ha hagut de ser també 'Portella' qui ens obrís els ulls de bat a bat. Primer de tot, Roger Mas, probablement l'artista més conceptual del nostre racó de Pirineu –amb el permís d'Eve Ariza, és clar. David Gálvez en repassa una trajectòria arriscadíssima, sempre al límit i no apta per a tots els paladars, amb els seus lluços dissecats, les seves màquines de moviment continu i –atenció– els seus pollastres crucificats: si els cavalls de Balmaseda van generar polèmica, imaginin el que haurien aconseguit les bestioletes de Mas. L'últim nom de la llista són en realitat dos: el de l'escultor Jordi Casamajor, aquí en la faceta de col·leccionista postals –del postaler català Toldrà Viazo. I completen la nòmina Claude Benet, amb una interessant digressió sobre els sospitosos 'buits' de la història oficial del nosre trosset de món; i Albert Salvadó, que s'estrena a 'Portella'. Vagi de gust.
