Sis llindars
La revista ‘Portella’ és per a mi ja mítica en haver arribat als sis números. La publicació té un compromís consistent amb el passat, educat i bel·ligerant amb el present i auster amb el futur
____________________________________________________________________________________________
per Antoni Morell - 28/07/2013
____________________________________________________________________________________________
per Antoni Morell - 28/07/2013
A vegades, a la vida personal i/o comunitària hom té la xamba de ser present en fets o situacions insòlits que, després, arriben a ser importants.
Sovint no hi donem importància. Pràcticament passem d’esquitllada, frec a frec amb calces i faldilles. No hi donem gaire valor: per què?, dominats per la categoria mediàtica dictada des de dins o des de fora.
Jo els voldria dir, de veritat veritat, que em sento molt i molt, i molt cofoi amb el fet que una colla de xicots (masculí i femení) hagin, i encara continuen!, mantingut i acaronat l’esma per escriure (ells i altres), pensar i editar una revista per a mi ja mítica (i ho serà més, dins de 20 anys!), com Portella. Són ja sis números de sis portes, de sis entrades i de sis eixides, de sis interrogants, de sis afirmacions, de sis espais, de sis temps, de sis creences, de sis il·lusions, de sis esperances, de sis vides, de sis negacions al suïcidi intel·lectual, o de sis tristeses... De sis llindars. I lluny, lluny de qualsevol esteticisme fútil i buit. Defujo de qualsevol esteticisme per si mateix. L’estètica, sempre hi ha de ser, però sense compromís ètic és com el fum. Portella, en canvi, té un compromís cert i consistent amb el passat, bel·ligerant i educat amb el present, i terriblement auster i exigent amb el futur. O així em sembla.
Mentre fullejo els sis números –des dels sis llindars, les sis portelles–, no puc deixar de pensar (i també de fullejar perquè, gràcies a Déu, els conservo...) en la revista Andorra –pocs números, malauradament– que als seixanta i escaig del segle passat, el vell Antoni Forné, el Marc Vila i Riba, Monsenyor Griera, Sanmartí i altres... crearen: una de les primeres reflexions culturals i comunitàries sobre Andorra des d’Andorra.
He gaudit d’aquests sis números de Portella. Els quioscs (els adoro..!) venen el que els lliuren, i avui manen els media esperpèntics: futbol, estupideses, corrupcions, violacions, realities. A Andorra també? El fet és que al nostre país, ja queden poques llibreries, pràcticament una sola sala d’art. Quioscs?
Per això, des d’aquí –més enllà de les subvencions institucionals, benvingudes sempre, necessàries però no suficients– faria una crida (ni hi sóc a Portella, ni tinc cap interès directe o indirecte, ni menys espuri, però sí una profunda admiració per aquests joves-adults excepcionalment dotats que, malgrat tot, creuen en el país i es llancen al miracle anomenat Portella), per ajudar que Portella continuï vigorosa. Lliure i, alhora, consistent.
El futur, pensaria jo, i ningú m’ha cridat, per aquesta revista no és altra que la creació d’una associació d’amics de Portella, units, crítics i lúcids, sobretot per la subscripció a la revista. Em diuen que 20 euros anyals! Ai, Senyor!
Portella, sí. Portes, sí. Hauríem de ser còmplices culturals de produccions sorgides des de baix. Des de la realitat pura i dura. Per a mi la seva lectura em dóna confiança que en el país hi ha una realitat cultural, certa, diàfana, associativa, seguida, compartida, al costat de la institucional, també necessària, però no suficient.
Sis portes mai no tancades! Com a mínim, entreobertes! Jo diria que depèn de tots nosaltres. Oi?
I no valen excuses, al meu entendre, per defugir aquest compromís. Gairebé, excepte dues o tres persones, no conec a cap dels seus editors que penso que pensen, que és realment cabdal que per pensar no cal anar a Barcelona o a París. Des d’Andorra, també es pot fer: pensar. I ajudar a pensar.
Els passa als qui tenen diners i als qui no en tenen, i als que no tenim ni un sou, com jo mateix, però no em dóna la gana romandre eixut i callat davant d’una esplèndida realitat com Portella, i que no estigui a l’abast de tothom. Subscriure’s? El que sigui! No deixem que ens deixi sols. Podem comprar des d’Andorra gairebé tot, excepte un projecte i una realització excepcionals, al meu modest entendre, com Portella. Perquè és precisament d’aquí, i no importada. No la cuidarem entre tots?
Com diria Giorgos Seferis, potser amb Portella i amb moltes, moltes iniciatives i creacions des de baix: estem a la “vesprada del més llarg dels dies”.
Jo els voldria dir, de veritat veritat, que em sento molt i molt, i molt cofoi amb el fet que una colla de xicots (masculí i femení) hagin, i encara continuen!, mantingut i acaronat l’esma per escriure (ells i altres), pensar i editar una revista per a mi ja mítica (i ho serà més, dins de 20 anys!), com Portella. Són ja sis números de sis portes, de sis entrades i de sis eixides, de sis interrogants, de sis afirmacions, de sis espais, de sis temps, de sis creences, de sis il·lusions, de sis esperances, de sis vides, de sis negacions al suïcidi intel·lectual, o de sis tristeses... De sis llindars. I lluny, lluny de qualsevol esteticisme fútil i buit. Defujo de qualsevol esteticisme per si mateix. L’estètica, sempre hi ha de ser, però sense compromís ètic és com el fum. Portella, en canvi, té un compromís cert i consistent amb el passat, bel·ligerant i educat amb el present, i terriblement auster i exigent amb el futur. O així em sembla.
Mentre fullejo els sis números –des dels sis llindars, les sis portelles–, no puc deixar de pensar (i també de fullejar perquè, gràcies a Déu, els conservo...) en la revista Andorra –pocs números, malauradament– que als seixanta i escaig del segle passat, el vell Antoni Forné, el Marc Vila i Riba, Monsenyor Griera, Sanmartí i altres... crearen: una de les primeres reflexions culturals i comunitàries sobre Andorra des d’Andorra.
He gaudit d’aquests sis números de Portella. Els quioscs (els adoro..!) venen el que els lliuren, i avui manen els media esperpèntics: futbol, estupideses, corrupcions, violacions, realities. A Andorra també? El fet és que al nostre país, ja queden poques llibreries, pràcticament una sola sala d’art. Quioscs?
Per això, des d’aquí –més enllà de les subvencions institucionals, benvingudes sempre, necessàries però no suficients– faria una crida (ni hi sóc a Portella, ni tinc cap interès directe o indirecte, ni menys espuri, però sí una profunda admiració per aquests joves-adults excepcionalment dotats que, malgrat tot, creuen en el país i es llancen al miracle anomenat Portella), per ajudar que Portella continuï vigorosa. Lliure i, alhora, consistent.
El futur, pensaria jo, i ningú m’ha cridat, per aquesta revista no és altra que la creació d’una associació d’amics de Portella, units, crítics i lúcids, sobretot per la subscripció a la revista. Em diuen que 20 euros anyals! Ai, Senyor!
Portella, sí. Portes, sí. Hauríem de ser còmplices culturals de produccions sorgides des de baix. Des de la realitat pura i dura. Per a mi la seva lectura em dóna confiança que en el país hi ha una realitat cultural, certa, diàfana, associativa, seguida, compartida, al costat de la institucional, també necessària, però no suficient.
Sis portes mai no tancades! Com a mínim, entreobertes! Jo diria que depèn de tots nosaltres. Oi?
I no valen excuses, al meu entendre, per defugir aquest compromís. Gairebé, excepte dues o tres persones, no conec a cap dels seus editors que penso que pensen, que és realment cabdal que per pensar no cal anar a Barcelona o a París. Des d’Andorra, també es pot fer: pensar. I ajudar a pensar.
Els passa als qui tenen diners i als qui no en tenen, i als que no tenim ni un sou, com jo mateix, però no em dóna la gana romandre eixut i callat davant d’una esplèndida realitat com Portella, i que no estigui a l’abast de tothom. Subscriure’s? El que sigui! No deixem que ens deixi sols. Podem comprar des d’Andorra gairebé tot, excepte un projecte i una realització excepcionals, al meu modest entendre, com Portella. Perquè és precisament d’aquí, i no importada. No la cuidarem entre tots?
Com diria Giorgos Seferis, potser amb Portella i amb moltes, moltes iniciatives i creacions des de baix: estem a la “vesprada del més llarg dels dies”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada