Andrés Luengo torna a estirar del fil del text de Claude Benet a la última 'Portella'

¡Sigues britànic!

11111 Classificació 4.83 (6 Vots)

PUBLICAT EL DIVENDRES, 09 AGOST 2013

inShare

• L'aviador Cyrill Penna recull a 'Escape and Evasion' el periple per Andorra durant la Segona Guerra Mundial
• Hi recorda el tracte exquisit que li va dispensar el doctor Trias

A. L.
ESCALDES-ENGORDANY

Portada de les memòries de guerra de Penna, i retrat de l'aviador amb uniforme de la RAF Foto: EL PERIÒDIC

Els ho havíem promès setmanes enrere, quan estirant del fil que Claude Benet apuntava a l'últim número de Portella els vam relatar en aquest mateix racó de diari les peripècies del britànic Francis Owens i del polonès Witold Raginis. El primer, tripulant d'un B-17, la cèlebre Fortalesa Volant; el segon artiller de cua d'un Wellington IV. I tots dos, abatuts sobre els cels de França, recollits per la Resistència i fugitius que van buscar la llibertat a través de les cadenes de passadors que operaven a Andorra. Owens –recordarà el lector la seva tràgica història– hi va deixar la pell: va morir el 25 d'octubre del 1943 quan intentava travessar el port del Rat, juntament amb altres dos companys de cordada, William Plaskett i Harold Bailey. De fred. Raginis va tenir més sort: el mateix dia que Owens moria al Port del Rat, ell començava des de Luneville la travessa dels Pirineus; el 4 de novembre tocava terra andorrana –per la banda de Soldeu– i el 29 de novembre arribava a Gibraltar.

Una fortuna i un destí similar al del nostre heroi d'avui: Cyril Penna, nascut el 1922 a la localitat de Willington, al nord-est d'Anglaterra, i que el 1941 es va enrolar com a voluntari a la RAF. Amb 18 anys acabats de fer. El que distingeix Penna d'altres aviadors –com Raginis– que també van passar la prova definitiva de ser abatuts en missió de combat i de buscar la salvació a través dels Pirineus és que Penna va deixar testimoni escrit de la seva odissea a Escape and evasion –un breu llibre que es llegeix com una novel·la d'Alistair McLean o de Ken Follet, o quasi, amb el detall que aquí tot és rigorosament cert: el trobaran a Amazon, però corrin, corrin– i que l'home és avui un saludable nonagenari amb prou sang a les venes per plantar-se el maig passat a la localitat de Viry-Noureuil, prop de 150 quilòmetres al nord de París.

Ho va fer per retre homenatge als companys de tripulació que van perdre la vida la mitjanit del 29 de novembre del 1942. En aquella fatídica data va ser abatut el Short Stirling en què Penna servia com a bombarder: tornaven d'una missió sobre les fàbriques Fiat de Turín, i l'avió del nostre home va tenir l'honor –i la mala pata– de topar-se amb el Messerschmitt 110 de –atenció– Helmut Bergmann, as de la Luftwaffe i senyor de la caça nocturna amb 36 victòries, un Creu de Ferro i una Creu de Cavaller al sarró. Quasi res. Estava cantat que l'Stirling britànic no tenia res a pelar. Val a dir que Penna va tenir sort: tres dels seus companys de tripulació van morir a bord, i els altres tres que -com ell mateix– van saltar en paracaigudes van ser capturats pels alemanys.

Penna, no. Pel que es veu, estava tocat per la vareta dels elegits i va tenir la santa sort de contactar amb la Resistència, que el va col·locar en una cadena d'evasió. La part del periple que ens interessa comença a finals de gener del 1943 a Niça, des d'on passa a Tolosa, Bergerac i finalment a la localitat d'Ussat-les-Bains, a l'Arieja, per emprendre la travessa dels Pirineus. Penna forma part d'una cadena integrada per una vintena llarga d'homes, la meitat dels quals, aviadors britànics i nord-americans, i l'altra meitat, civils francesos, a les ordres de dos guies espanyols. En arribar en aquest punt –em diran vostès somiatruites, sempre em faig la il·lusió que un dels guies és Joaquim Baldrich, el nostre Quimet...

Cap a Andorra

En fi: una llicència poètica com qualsevol altra. El periple comença amb mal peu, i el rapidíssim ritme que imprimeixen els passadors obliga sis dels fugitius a abandonar tot just iniciada l'ascensió. Mal vestits i pitjor calçats, mig desorientats per culpa una inoportuna tempesta de neu, vaguen un dia sencer per la muntanya abans no arriben a una cabana de pastor on per fi poden descansar. Amb la mala pensada de treure's les sabates: amb els dits dels peus congelats, després li serà impossible de tornar-se-les a posar, i caldrà fer un tall d'urgència a la puntera. Un pedaç que tindrà funestes conseqüències. En reprendre la matinada següent la marxa, han de travessar un llac glaçat, els enxampa una allau, i Penna no s'hi queda de miracle. I en aquest punt l'estat dels fugitius és tan penós, que un tinent ianqui perd la sabata a la neu, ni se n'adona de tan freds com té el peu i continua caminant descalç i com si res...

I just quan són a punt de donar-se per vençuts, i en un efecte dramàtic força aconseguit, arriben a Andorra. Penna i tres dels seus companys –dos aviadors nord-americans, el capità Dick Adams i el tinent John Trost, així com Louis, un noi francès que a mitja travessa es posa a delirar i a qui han d'estirar perquè continuï endavant– no poden seguir la resta de la cadena fins a Barcelona i s'han de quedar per recuperar-se de les congelacions: s'instal·len en un hostal d'Escaldes infestat –diu– de contrabandistes –bona gent, al final, perquè sospita que els sufraguen generosament part de la factura– i on cauen a les mans del doctor Antoni de Barcia. El retrat que en fa Penna és quasi sinistre, amb una improvisada i sanguinària operació al capità nord-americà inclosa. Només se li obre el cel quan el mateix Barcia l'amenaça d'amputar-li els dits del peu i abans de l'escabetxina aconsegueix que el traslladin a la «clínica» d'Andorra la Vella. Una altra vegada se li apareix l'àngel de la guarda, perquè Penna va a espetegar al quiròfan que el doctor Trias –una eminència de la cirurgia espanyola, a l'època ell també refugiat al nostre racó de món– havia instal·lat a la casa Guillemó. Com ell mateix reconeix a Escape and evasion, millor, impossible: «Enlloc hauria estat millor atès, i el tractament mèdic que hi vaig rebre només es pot qualificar de superb. Al professor i al seu equip li dec haver salvat el peu».

El peu i –sospita– la mediació providencial davant del consulat britànic a Barcelona, que envia dos oficials a recollir els tres aviadors aliats –el pobre Louis, en canvi, es veu obligat a quedar-se i li perdem aquí la pista– se'ls endú a Madrid: l'11 de març del 1943 –quatre mesos i setze dies després de ser abatut a Viry-Noureuil– és rebut amb tots els honors a l'ambaixada britànica de Madrid. Un mes després, el 16 d'abril, i després de recuperar-se a l'hospital americà de la capital espanyola, el despatxen cap a Gibraltar, i el 25 embarca al transport de tropes Stirling Castle –un altre tret d'humor: el derriben a bord d'un Stirling, i quadra el cercle de la peripècia a bord d'un altre Stirling– rumb a Liverpool. Encara tindrà temps de passar una mica més de por, quan el comboi en què navega cap a Anglaterra és atacat per una esquadrilla de Focke Wulff: ell se'n surt, com sempre, i després de passar per l'intrrogatori de rigor a mans de l'MI-9 –la Intel·ligència Militar britànica– arriba finalment a casa seva, a Willington, la matinada del 7 de maig del 1943.

Penna reingressarà immediatament a la RAF –on prestarà servei fins a la jubilació, el 1972– i rebrà una Distinguished Flying Medal –¡com el nostre Charney!– però ja no tornarà a veure acció: serà destinat a l'Esquadró aeri de la Universitat de Queens, a Belfast, i aquí és on l'agafa la fi de la guerra. Escape and evasion acaba amb una emocionada (i emocionant) evocació dels companys caiguts i dels herois anònims que el van ajudar en l'evasió. Nosaltres l'acomiadarem amb l'epitafi del capità Edward John Smith, que va escollir enfonsar-se al timó del Titanic: «Faithfull in duty, friendly in spirit, firm in command, fairless in disaster... Be British!» El que dèiem: siguem britànics. ¿Hi ha glòria major a què pugui aspirar un home decent?