La mort espera al port del Rat
Classificació 5.00 (1 Vot)
- Claude Benet rescata a ?Portella' la memòria de la tràgica expedició que l'octubre del 1943 va acabar amb tres aviadors nord-americans morts de fred i d'esgotament camí de Barcelona
ESCALDES-ENGORDANY
Es deien Francis Owens, William Plasket i Harold Bailey. Tots tres eren joves aviadors enrolats als esquadrons de bombarders de la Força Aèria dels EUA, les cèlebres Fortaleses Volants B-17 –¡com el Memphis Belle!– que van triturar l'Alemanya nazi (i rodalies). Passin un dia pel basar Valira si un dia en volen armar una bona maqueta: l'hi trobaran, segur. El cas és que el destí els reservava una molt mala jugada: abatuts sobre els cels de l'Europa ocupada –el tinent Bailey, a París; els sergents Owens i Plasket, a Normandia– formaven part de l'expedició de tretze fugitius –set aviadors ianquis i sis més de francesos– que el 24 d'octubre del 1943 sortia des de Suc e Sentenac, a l'Arieja, amb destí a Barcelona.
És clar que abans calia travessar els Pirineus, i com tants altres abans i després que ells van decidir fer-ho a través d'Andorra. Després de trenta hores de camí, debilitats per mesos de clandestinitat i una pèssima alimentació, el vestuari totalment inadequat per a l'alta muntanya –¡sabates de cartró!– i una inopinada tempesta de vent i neu –el nostre temible torb– Bailey va dir prou, Owens i Plasket van prendre l'heroica decisió de carregar-lo fins que també ells van rebentar. Eren dalt de tot del Port del Rat i no hi va haver manera: ni les amenaces dels guies d'engegar-los un tret els van fer canviar d'opinió. No podien més. Així que la resta de la colla va continuar endavant fins arribar –ja a la banda andorrana de la frontera– a una cabana de pastor on els van oferir un jaç i menjar calent.
L'endemà, el guia i els francesos, ja descansats, van refer el camí per mirar de rescatar els tres homes, però va ser inútil. Owens, Plasket i Bailey es van quedar al seu nínxol de gel i neu fins que a la primavera següent una partida local en va recuperar els cossos i els va enterrar en sengles tombes sense nom al cementiri d'Arinsal. La història podria haver acabat aquí i ben tristament, tot sigui dit. Però el servei de registre de tombes de l'exèrcit nord-americà –¡d'això se'n diu organització!– va exhumar les restes dels tres homes i un any després els va identificar –¡i d'això se'n diu eficàcia! L'artiller Owens va ser enterrat al cementiri militar ianqui de les Ardenes, mentre que l'operador de ràdio Plasket i el navegant Bailey ho van ser a les seves respectives localitats natals: l'un, a Salem, Nova Jersey; l'altre, a Lancaster, Carolina del Sud.
Destí cruel
La pista de la tràgica peripècia d'aquests tres homes la dóna Claude Benet, infatigable investigador de l'odissea dels passadors i els seus clients, a l'últim número de la revista Portella, una mina. I només ha calgut estirar el fil perquè aparegués l'exhaustiva reconstrucció d'aquelles fatídiques jornades de la tardor del 1943 que n'ha fet Warren B. Carah, fill d'un antic company de tripulació d'Owens –amb millor fortuna que ell, tot sigui dit– i de qui procedeixen tots els detalls que il·lustren aquesta crònica. Carah ha identificat els seus set paisans que formaven part de la mateixa cordada que Owens, les circumstàncies en què van ser abatuts i el destí final, en ocasions no gaire millor que els que es van quedar atrapats al Port del Rat. Començarem per Owens, perquè ell és el fil conductor d'aquesta història i perquè –què caram– des del 2012 dóna noma al 381è Grup de Formació de la base aèria de Vanderberg, Califòrnia: poca broma, perquè estem parlant de la seu de la 14a Força Aèria –¿voldrà això dir que n'hi ha tretze més?– i de la 13a Ala Espacial, així com camp de proves de míssils balístics intercontinentals –glups. Un heroi, Owens, ja ho veuen, no només perquè va tenir els pebrots d'acompanyar Bailey fins a la mort sinó també perquè el juny anterior havia salvat un mecànic atrapat sota un avió en flames, a la base del 381è Grup de Bombarders a Ridgewell, Anglaterra, on estava destinat. Una acció, per cert, per la qual va rebre a títol pòstum la Medall del Soldat al Valor.
Doncs el nostre home va ser abatut sobre el departament de l'Orne el 4 de juliol del 1943, de tornada d'una missió sobre una fàbrica de motors d'aviació a Le Mans. Ell i tota la tripulació va saltar amb paracaigudes; la Resistència els va ocultar, a ell i al pilot del seu B-17, el tinent Olof Ballinger, fins que el 21 d'octubre s'uneixen a París amb l'expedició que els havia de dur a través dels Pirineus –i després de passar per Tolosa, Boussens, Saint Girons i Massat– fins al consolat britànica de Barcelona. Ja sabem com va acabar Owens; Ballinger (Allentown, Pennsylvania, 1919) va tenir més sort. De moment, ja ho veuran. Arribats a Suc, al peu dels Pirineus, el pilot no es va veure amb forces de continuar i s'hi va quedar fins al 30 d'octubre, que veient la Gestapo massa a prop, decideix fer el salt ell tot sol: ¡i va l'home i ho aconsegueix! L'1 de novembre, diu Carah, arriba a Andorra la Vella, el 2 surt de Sant Julià i el 9 el trobem a Barcelona. Tot, però, per morir el 1955 d'un accident de cotxe a Califòrnia...
La història més desgraciada, però, és sens dubte la de Bailey. No només perquè va ser el culpable del tràgic final dels seus companys al Port del Rat, sinó perquè en realitat ell no hi hauria d'haver sigut, allà dalt. El seu B-17 va ser tocat el 16 d'agost del 1943 en un raid sobre l'aeròdrom de Le Bourget, prop de París. En el caos de subsegüent, l'home es va llançar en paracaigudes. ¡Però és que va ser l'únic! La resta de la tripulació va resistir a l'avió i la seva sang freda va tenir recompensa: el pilot va dominar el B-17 i va portar de retorn a Anglaterra. Plasket, per acabar amb els tres herois del Port del Rat, s'havia llançat en paracaigudes sobre Rouen el 6 de setembre, quan el seu B-17 es va quedar sense combustible de tornada d'una incursió sobre Stuttgart. També amb ell va ser cruel, el destí, perquè el bombarder va dir prou quan els aviadors ja tenien el Canal de la Mànega a la vista.
En fi. Més casualitats: en aquest mateix raid sobre Stuttgart va ser abatut el B-17 dels tinents Keith Murray i Charles Hoover, dos dels companys d'escapada de Plasket. Tots dos formaven part de la tripulació del mateix bombarder –Big Time Operator, es deia la bestioleta: n'hi ha de pitjors, de veritat– i després de saltar en paracaigudes sobre Bèlgica es van retrobar al mateix refugi de París: imagini el lector la cara que devien posar. El cas és que Hoover va sobreviure a la guerra i va morir el 1987, mentre que Murray... ¡Viu encara a Dallas, Texas! Prometedor, ¿no? Tant, que no ens quedarà més remei que estirar també aquest fil. I per matar l'espera, estiguin atents, perquè d'aquí a no-res els parlarem de l'última descoberta de Benet: l'aviador polonès Witold Raginis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada