Biscúter, Cabré i merda, molta merda
PUBLICAT EL DIJOUS, 29 MAIG 2014
- 'Portella' evoca els vincles andorrans de Vázquez Montalbán i repassa l'efervescència teatral del país en una sessió d'street photo
- Luis Harss, Pep Coll i Toni Caus, altres noms propis del número 8
- Isak Férriz, un dels cinquanta actors que protagonitza l'espectacular àlbum fotogràfic amb què Tony Lara il·lustra el dossier de "Portella", consagrat al teatre. A la galeria, Albert Galindo descobreix la col·lecció de cine de Pep Benavent (esquerra); Sergi Mas (a dalt) il·lustra un relat de Pep Coll Foto: TONY LARA // Miguel R. Cabot / Portella // Alfons Valdés // Sergi Mas / Portella // Col·lecció Pep Benavent / Portella
«Un auxiliar de cocina pequeño y contrahecho que se ponía unos tacones y robaba coches en Andorra los fines de semana, para fardar». Vet aquí Biscúter, segons en recordava els orígens el mateix Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939-Bangkok, 2003) en una Contra de La Vanguardia cinc anys abans de traspassar. Una reveladora descripció que afegeix l'exòtic detall de les sabates de taló a la, diguem-ne, biografia oficiosa que li havia confessat el 1995 al periodista Quim Aranda: resulta que el tal Biscúter –com a mínim, al paio en què es va inspirar per perfilar l'amic íntim de Pepe Carvalho– l'havia conegut MVM durant l'estada a la presó de Lleida, entre el 1962 i el 1965: «El van posar a la cuina, d'ajudant, i al grup d'estudiants ens tenia en gran estima». Cosa rara, continua, perquè «no ens deixaven tenir contacte amb els presos comuns; amb Biscúter, sí. I allà dintre es va convertir en una institució».
Val que no queda clar si l'home era un andorranet aficionat a traficar amb els cotxes dels altres, cosa perfectament possible, o un espavilat que pujava els cap de setmana per aquí dalt a veure què rampinyava. Fins que el van enxampar. Però és igual, perquè el que importa és que un dels quatre personatges clau de la sèrie –amb Charo, Bromuro i, és clar, Pepe– gasta com si diguéssim matrícula andorrana, i tot i que no era cap secret ha hagut de ser Portella qui ens donés la bona nova. El cas és que Biscúter no és l'únic de la família Carvalho que té vincles amb el nostre racó de món: també Charo deixarà un dia de fer de putilla per reciclar-se com a recepcionista d'un dels notres hotels, segons el mateix Aranda. La llàstima és que no digui quin. I que el número 8 de la revista, que es presenta aquest vespre al Museu del Tabac lauredià, ens ajuda a entendre el perquè d'aquesta dèria andorrana en els dos sucosos articles que li consagra: resulta que Editorial Andorra li va publicar dos dels seus primers llibres – Política y deporte i La educación de Palmira– el 1972, mateix any que MVM estrena la sèrie Carvalho amb Yo maté a Kennedy –i sense gaire èxit.
Lara, en blanc i negre
Així que Carvalho, Biscúter i Vázquez Montalbán són els ganxos mediàtics de l'última entrega de la revista. Però no els únics: Roser Porta passa per la pedra Jaume Cabré, l'escriptor del moment, i revela també la connexió andorrana de Jo confesso, amb cameo dels germans Claret; el xilè Luis Harss, l'inventor, atenció, del boom llatinoamericà a Los nuestros, hi cola un relat (La sonámbula) amb final magistral, i el pallarès Pep Coll hi protagonitza la secció Creadors, amb conte inclòs (L'home que corria més que el sol) il·lustrat per Sergi Mas, i entrevista a càrrec de Txema Díaz Torrent. Una de les (moltes) sorpreses del número és la presència de Toni Caus, el nostre poeta maleït, amb un fragment de Repetició i diferència, una mena de Cartes mortes de la poesia –per marcià i per sensacional– que espera encara i incomprensiblement editor. Ells sabran per què. Una altra és el descobriment de la monumental col·lecció de cine de l'alturgellenc Pep Benavent: Albert Galindo s'ho hagués pogut guardar per ell, però ha preferit compartir-ho amb tots nosaltres, cosa que l'honora; ara només falta que la col·lecció surti un dia de cal Benavent perquè la disfrutem tots; i la tercera sorpresa és la Carpeta, consagrada en aquesta ocasió a Alfons Valdés i a la particular dèria pel tao del pintor escaldenc.
Però si no n'hi ha prou amb patums com Vázquez Montalbán, Harss i Cabré, figurants d'excepció, on Portella acaba d'esprémer tot el seu potencial i demostra per què és ara mateix una publicació única i, per tant, imprescindible, és en el dossier central, que gràcies a l'objectiu de Tony Lara, fotoperiodista d'EL PERIÒDIC, converteix un tema mil i una vegades tocat –el món de teatre a casa nostra– en una extroardinària sessió de –perdonin la paraula– street photography: una vintena de retrats en blanc i negre per on desfila la professió (i rodalies), des dels pares de tot plegat –Xavi Fernández i Pere Tomàs– fins als reconsagrats–els Rechi, Cartes, Casamajor, Duró, Férriz i Nadal– passant naturalment pels emergents. I tot, té mèrit, sense que hi surti un sol escenari. Completen la taula de continguts un duel entre Susanna Vela i Albert Villaró a compte dels arxius, i un retrat del fotògraf Jaume Riba a càrrec de Vicenç Alay. Ah, sí, i una aventura andorrana de Philip Marlowe, qui ho havia de dir, il·lustrada per Jordi Casamajor. A Portella, ja ho saben.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada