Sobre Lieve Joris, per Andrés Luengo

Que tremolin les ONG: Joris ataca

11111 Classificació 4.00 (4 Vots)

Categoria: Cultura

PUBLICAT EL DIMARTS, 15 ABRIL 2014

inShare

• La CNAU i 'Portella' proposen una trobada amb l'autora de 'Les portes de Damasc'

A. L.
ORDINO

L'autora belga, en la trobada amb la premsa que va mantenir ahir a la biblioteca d'Ordino Foto: ÀLEX LARA

¡Ah, literatura de viatges! ¿No senten l'aroma no sé, de la Patagonia de Chatwin, de la Shangai de Jan Morris? Doncs avui tenim entre nosaltres –Casa d'Areny-Plandolit, 20.30 hores, cortesia de la Comissóo nacional per la Unesco i Portella– una representant d'aquesta rara, gloriosa estirp: la flamenca Lieve Joris, (Neerport, Bèlgica, 1954), autora d'una dotzena de llibres que retraten des de dintre –o així ho pretenen– la vida quotidiana al Congo, Mali, Egipte i, atenció, Síria –la Síria dels primers anys 90, quan la guerra era difícilment previsible però ja s'hi estava covant. Llibres que duen títols com ara Mon oncle du Congo, Les portes de Damasc, Mali Blues i Danse du léopard, molt evocadors, sí, però que fugen com de la pesta de la mirada entre culpable i paternalista de què, glups, acusa el florilegi de'ONG que han posat la pica a l'Àfrica Occidental i l'han convertit en el seu hortet particular.

De seguida ho veuran. Però hem començat sota l'advocació de Chatwin i de Morris –difícil millorar-ho, convindrà el lector– quan probablement hauríem d'haver tirat cap a l'altra branca de la literatura de viatges, la que té en Kapuscinski i Naipaul les dues patums indiscutibles. Una branca més periodística que literària, per entendre'ns, i que per exempe va portar Joris a conviure durant sis mesos amb Hala, la seva ànima bessona siriana, diu, al Damasc dels primers anys 90. Hala, una dona de la seva mateixa edat, de formació i aspiracions similars a les seves a qui havia conegut ben un congrés internacional al Bagdad dels anys 70, i que en lloc de convertir-se en una reconeguda escriptora va acabar transformada en l'esposa d'un presoner polític del règim. La mena de dona amb les ales tallades, insisteix Joris, «en què m'hauria pogut convertir jo mateixa si el règim del meu país hagués perseguit la meva rebel·lia, en lloc d'encoratjar-la o, com a mínim, contemplar-la amb indulgència».

S'hi va passar sis mesos, a Damasc, fins que va aconseguir veure el món amb els ulls d'Hala. Sis mesos que li confereixen és clar una certa autoritat per parlar de la guerra que avui divideix el país. Ella es resisteix a sermonejar, i (s')explica els esdeveniments a través d'Hala: els dos fills d'una germana seva estan avui enrolats en les milícies afins al règim d'Assad, un altre nebot està desaparegut, i la mateixa Hala viu exiliada a Dubai, perquè la mateixa policia politica que va detenir ( torturar) el seu marit, ara la té a ella al punt de mira. Per entendre Síria, com per entendre el Congo, Mali i la resta dels països per on ha pul·lulat els últims trenta anys, Joris aplica una de les regles que li va ensenyar el seu mestre, Kapuscinski en persona: «Sota qualsevol esdeveniment d'actualitat hi flueix un riu, el riu de la història i de la cultura que uneixen i que separen les persones; la nostra feina consisteix a captar el ritme d'aquest riu –a intentar-ho, si més no».

El rei va despullat

Que Joris, en fi, té una veu pròpia, a anys lluny de la tropa beintencionada a què estem acostumats, ho demostra amb el seu revolucionari discurs contra les ONG –revolucionari, com a mínim, pel nostre racó de món. Practica la nostra viatgera una desconfiança sistemàtica cap al paper que les ONG interpreten –i veuran de seguida que interpretar és en aquets cas la paraula exacta– al continent africà. I recordin que no parla d'oïdes. Recorre per fer-ho a una feridora escena d'Enjoy poverty, demolidor i molt recomanable documental del realitzador holandès Renzo Martins en el qual retrata el desembarcament en un hospital del Congo d'una ONG occidental. Una tropa tan benintencionada, tan compromesa, tan solidària, tan alternativa, però tant, tant, tant que el primer que fa és demanar a la infermera de torn que els portin la criatura més desnodrida de l'hospital; el segon, que la despullin allà mateix; i el tercer, fer-la fotografiar per un fotògraf professional i igualment compromès, solidari, alternatiu i bla, bla, bla: «Quan actuen així –i hi actuen– les ONG deshumanitzen les persones a qui pretenen ajudar. Com quan es planten en un camp de refugiats acompanyats dels millors fotògrafs, dels reporters més prestigiosos, i els venen la seva història».

Es queixa Joris que les ONG vegin els africans com a «assistits», com a receptors passius d'ajuda sense veu ni vot, i que s'oblidin del que saben fer, «del que de fet ja fan per sobreviure a les seves dificilíssimes circumstàncies». Més exemples: se'n fa creus l'autora de Sur les ailes du dragon –traducció al francès del seu pròxim llibre, a la venda a partir de setembre– que en certa ciutat del Congo, una ONG consagrada sobre el paper a l'ajuda als nens soldat va abandonar la ciutat... ¡en el mateix moment que va esclatar la guerra i quan els seus serveis podien ser en veritat necessaris! Fins al punt, diu amb cruel ironia, «que a l'Àfrica pots saber que ha esclatat una guerra si veus combois de bancs que fugen a tota pastilla del país».

¿Què fer, davant d'aquesta desoladora situació, filla, diu, del sentiment de culpabilitat occidental i neta del colonialisme dels nostres avis? ¿Desconfiem preventivament i sistemàticament de totes les ONG? Joris ho diu sense embuts: comerciar. Comerciar com ja fan els xinesos, que es relacionen amb els africans sense cap hipoteca ni rèmora colonial pel mig, en un desembarcament que a Occident s'ha venut com un nou colonialisme. Però, ¿per què no se li diu així al desembarcament xinès a Europa, per exemple? «En el fons, rere aquesta visió del fenomen que intento explicar a Sur les ailes du dragon s'hi oculta un cert racisme occidental, aquesta vegada orientat cap a la Xina».