Un (des)amor d'altura
Classificació 0.00 (0 Vots)
- Núria Perpinyà va presentar ahir a la capital 'Al vertigen'
- Hi novel·la·la la deriva sentimental d'una alpinista inspirada en Rutkiwicz i Pasaban
ANDORRA LA VELLA
- Perpinyà, al fons, ahir al Centre de la Cultura Catalana. Foto: TONY LARA
El nostre Comapedrosa només fa 2.942 metres. No està malament, diran vostès, però resulta que és una alçada insuficient per fer versemblants algunes de les proves que hauran de superar la Irena Besikova, el René i l'Eduard, els tres protagonistes d'Al vertigen: mal d'altura, congelacions, relliscades i cosetes així. De fet, fins i tot l'Aneto se li quedava petit, així que Núria Perpinyà (Lleida, 1961), que no volia sortir dels Pirineus, es va haver d'inventar un massís del Quesler amb pics que freguen els 5.000 metres, que s'imagina com les parets d'una vall pirinenca com les que tenim per aquí dalt i per on deixar anar les seves criatures: apa. El resultat és Al vertigen, el nou patracol de Perpinyà, professora de Teoria literària a la Universitat de Lleida que combina l'assaig –és una reconeguda especialista en la poesia de Gabriel Ferrater– amb el teatre i la ficció, on ha construït una obra que el mateix frega el thriller (Un bon error), el fantàstic (Mistana, premi Nacional de la Crítica 2005), la novel·la més o menys experimental (Una casa per compondre) i la comèdia (Els privilegiats), que li dóna per fusionar gèneres (Els privileguats). I sempre, amb una bona, extraordinària acollida crítica. Igual que cada nova aventura novel·lística canvia de gènere, també ho fa de registre temàtic: de la ciència a la música, i de l'arquitectura a la museologia, el teatre i la medicina. Així que no ens ha d'estranyar que a Al vertigen s'hagi atrevit abm una novel·la romàntica i d'aventures, diu. Un caramelet, vaja, a compte de la Irena, alpinista que un bon dia ava a espetegar al refugi de Quesler i s'hi queda a fer de guia. Amb el petit detall que enrere deixa l'Eduard, l'amor incondicional, entregat, i al davant l'espera el René, amb totes les priomeses i totes le sincerteses que ens reserva el futur.
En fi, que a Perpinyà li ha sortit un homenatge a les pioneres de l'alpinisme, des de la polonesa Wanda Rutkiewica fins a l'espanyola Edurne Pasaban, amb algun rampell feminista, reconeix. I de seguida ho matissa. Es tracta, diu, de posar la seva criatura davant d'un dilema tradicionalment femení però que ella fa extensible a qualsevol persona decent –home o dona: ¿la carrera professional o la família? Col·locada en la disjuntiva –si és que és tracta d'una disjuntivas insalvable, que això és una altra– la Irena tria la feina. És a dir, la muntanya, amb totes les conseqüències. I n'hi haurà de ben tràgiques, ja els ho avancem. La primera part de la novel·la, Cara Sud, és la romàntica; la segona, cara nord, la d'aventures. Un còctel, en fi, inèdit no només en la literatura en català sinó en la literatura en general, on l'alpinisme és una temàtica reservada a la biografia –sovint, hagiografia– o a la crònica més o menys documental –recordin l'extraordinària La febre del cim– però que tradicionalment se li ha resistit a la ficció pura i dura. De fet, les referències immediates cal buscar-les abans en el cine –Tocando el vacío, Licencia para matar i, perdonaran vostès, Máximo riesgo– que en la novel·la, on el venerable Roger Frison Roche és encara cita ineludible, gairebé única. Al vertigen ve a solucionar aquest sorprenent nínxol, i ho fa amb tant de rigor estilístic com saludable vocació d'entretenir el personal. Que no és una novel·la per als crítics, vaja, sinó per als lectors. Ara només falta que els lectors es donin per al·ludits. De moment, ja en té un. I no qualsevol: la massanenca Cathy O'Dowd, primera dona a fer l'Everest per les vies sud i nord i que ahir li va fer d'amfitriona, juntament amb el col·lectiu Portella, al Centre de la Cultura Catalana. Comencem bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada