L'esdevenidor i 'Portella' (article d'Antoni Morell)

Article publicat al Diari d'Andorra el 27.11.2011

No és flor d’un dia; és un espai on pensar, escoltar, dialogar, escriure, veure, mirar i admirar, i, ensems, entrar en el concepte de la crítica, que en grec significa ‘lluita’, lluny de qualsevol amargor

Napoleó, que malgrat ser el que fou va ser copríncep d’Andorra, deia que: “Mai no has d’interferir en un enemic que s’està destruint a si mateix.” Quina lliçó, oi?

Sí, és bo, a voltes, rememorar frases, expressions, aforismes que han sorgit de les boques de pretesament  grans homes, que no han estat una altra cosa sinó corcats dictadors que avui, arreu, blasmen. Però és cert el que deia Bonaparte: ja es podriran ells mateixos! No cal ni citar-los, ni assajar que es transformin o tinguin terceres o quartes oportunitats. L’esdevenidor no és res més que un got de daus, esmorteïda la seva blancor, menjat el tacat dels punts dels números indicant asos i sanasos que es llença i es llença.

El joc dels daus! Aquí sorgeixen en aquest futur realitats importants de les quals després parlarem. Sempre he subscrit el que deia i diu Andrés Rábago, El Roto, quan textualment l’any 1999, en un dels seus acudits, escrivia: “Para salir de donde estamos tenemos que tener al menos la decencia de no tapar la realidad.”

Penso que tot país, més enllà de les seves instàncies públiques, ha de tenir referències en el pla artístic, cultural i sociològic. Després d’unes col·laboracions meves, ben modestes però de les quals he rebut moltes i afectuoses i respectables i respectades opinions, un xic dures les meves, penso que hi ha un futur, un futur per al país, absurdament difícil i lúcid i sense que ningú no prometi res, perquè no és temps de prometençes sinó temps d’esforços i lluites. I cal dir que els qui somiem una Andorra més justa i equitativa, no inventada ahir o abans-d’ahir sinó en un país retrobat, analitzat, repensat i també criticat, certament, com el que es plasma en aquesta publicació intitulada Portella, que ja ha arribat al seu número 3, ens en sentim orgullosos.

Matrimoniar contingut i continent, no només en el pla intel·lectual, sinó en el material, en el de la creació, és una rara avis. Podem dir que Portella no és flor d’un dia; és un espai on pensar, escoltar, dialogar, escriure, veure, mirar i admirar, i, ensems, entrar en el concepte de la crítica, que en grec significa lluita, lluny de qualsevol amargor. D’altra banda, Portella és una publicació, al meu entendre, aliena a qualsevol elitisme i és un repte importantíssim per recollir, traspassar i reinventar el futur. La seva publicació continuada és un gran esdeveniment per a Andorra.

Em recorda temps enllà d’Andor­ra, Portella. Em ve a la consciència la gran publicació intitulada Andor­ra en paper cuixé, on Antoni Forné i Jou, Marc Vila i Riba, Pere Canturri i Montanya, el gran mestre Griera i tants altres escrivien i pensaven… Avui aquesta publicació és motiu de col·leccionisme o de bibliòfil, com tantes coses importants d’aquest país que, malauradament, són objecte o subjecte de museus.

També em recorda Portella el mecenatge del vell Antoni Aristot, del Bartomeu Rebés, del Julià Reig i de tants i tants altres...

Per tant, he de retre homenatge sincer als qui, sense gairebé un sou a la butxaca, han tingut l’alè d’endegar una publicació com Portella. Per això, per a mi Portella ha estat un magnífic, esplèndid miracle. Quan ja no albires res més enllà dels entristits pantans poder convertir idees i pensaments, realitats i suggeriments com els que es palesen en aquesta publicació és un motiu fefaent per creure, no en els miracles, sinó més aviat en el treball, en l’esforçada dedicació, en la creativitat i en el saber fer i crear amb sentit artístic i d’acurada elegància d’un grup de persones –intel·lectuals, mot que no agrada, a mi tampoc- que han parit, sí, sí, han parit sense gairebé ajuda de ningú una publicació digníssima, excel·lent i de manera urgent ser exportada més enllà del país.

A més, una publicació independent, vull dir lliure, com el sol i l’aire, sense parti pris. Ara –sempre succeeix el mateix quan és triomfa– semblaria que determinats poders s’acostarien melosos, mel·liflus i deterministes al que creuen que és important . Considero que la independència és quelcom que no té preu, i coneixent alguns dels creadors i realitzadors de Portella no és deixaran fàcilment entabanar. Però atenció, que cal ser pragmàtics, i sense pempis no es pot fer cultura seriosa com la que fan, també, altres i moltes persones al país i des d’associacions privades, parapúbliques o públiques, més enllà d’estructures institucionals.

Per això, jo demanaria ben modestament que, sobretot, compréssim i compressin Portella, i que la llegíssim i la comentéssim i, sobretot, esperéssim la seva publicació, que és, en definitiva, penso jo, el que cerquen els seus creadors.

Com deia el citat El Roto: “el valor que importa es la conciencia libre”, quan aquesta respon a uns plantejaments seriosos i portats a la pràctica amb molta cura, dignitat i gratis data.

Per això torno ara –jo el primer– a l’encapçalament: no interferim en la negativitat que es destrueix ella mateixa. Actuem en el futur, que cal recrear-lo, oi ? I entre tots.

Com diu el filòsof francès Edgar Morin, hauríem tots de “creure novament en l’autoètica”, la qual cosa significa autocrítica, autoexamen i jo hi afegiria: saviesa, com denota Portella. Benvinguda al món dels mortals andorrans.