Article d'Antoni Pol a 'El Periòdic d'Andorra' (21 de febrer de 2011)

'Portella'

dilluns, 21 de febrer de 2011 02:00

• No us la perdeu, mereix aconseguir-la i llegir-la per l'excepcionalitat de l'aventura

ANTONI POL I SOLÉ // Arquitecte

L'aparició de la revista Portella a l'escena cultural andorrana s'ha de celebrar tríplement. Primer pel simple fet d'aparèixer i atrevir-se a voler aglutinar i mostrar part de la intel·ligència col·lectiva en el món de les arts i les lletres que la societat andorrana és avui capaç de produir.

Amb l'esperit de convertir-se en «una obertura, una porta delimitada per la fermesa de les roques arrelades al territori, i la visió enlairada d'espais oberts que faciliten la travessa entre muntanyes, un port per on se surt i s'entra, una drecera per on es puja i es baixa, un pont per on se salven fronteres i s'accedeix a d'altres indrets» i «generar un fòrum de cultura decididament andorrà, però alhora obert i permeable a totes les influències de contrades veïnes o llunyanes, amb les quals tenim lligams ancestrals, i a totes les persones que, nascudes aquí o vingudes d'arreu, han niat en aquesta demarcació minúscula», com escriu el col·lectiu Portella en el manifest de presentació.

I sumar-se a les revistes que ho han volgut fer en part, i abans d'ella:

Andorra amb cinc números (dels anys 1950), Posobra amb sis números, Claror amb 11 números, Tribuna amb 23 números i Valls d'Andorra amb 87 números (dels anys 1970), Actual amb 60 números, Arquitecturandorra amb tres números, El Sac amb 150 números, Dúplex amb 20 números i La Revista d'Andorra amb 10 números (dels anys 1990) i Àgora Cultural amb 15 números (dels anys 2000).

EN SEGON LLOC perquè la seva aparició vol normalitzar quelcom que hauria de ser natural, com és disposar d'una revista de cultura independent, del Govern, dels comuns (de les administracions públiques que encara es troben en una pràctica feudal de la cultura), o de les associacions culturals que tapen forats com poden i al marge dels circuits de distribució normals. El repte és major en tractar-se d'un experiment híbrid (privats no professionals), per sobreviure al qual hauran de demostrar una intel·ligència paracultural (o trobar com la ventafocs el seu príncep).

I finalment perquè aspiren a transformar la societat. «Deixar per voluntat o per desídia, que la societat es fraccioni en comunitats que viuen d'esquena les unes a les altres és un error repetit, sovint, a molts altres paratges que han viscut una evolució demogràfica i social similar a la nostra; un desencert fatal que pot provocar que la nostra identitat social i cultural, compartida però alhora plena d'especificitats, acabi fragmentada en un mosaic de realitats incomunicades».

I per a fer-ho volen «deixar una empremta profunda i bella» i que «la literatura i les arts han d'actuar amb resolució i generositat, i han de contribuir a vertebrar una comunitat que reforci el caràcter propi» i per això «aglutinar relats, poemes i il·lustracions, imatges, idees ... que recreïn el passat real o imaginari, que dialoguin amb el present i anticipin el futur; que originin controvèrsies, que ens defineixin, que ens relacionin amb nosaltres mateixos i amb l'exterior ...» i apel·len a la «consciència crítica en temps de crisi».

NO US LA PERDEU, la trobareu al quiosc, mereix aconseguir-la i llegir-la per l'excepcionalitat de l'aventura i perquè us puc assegurar que hi trobareu impactes neuronals suficients perquè en resteu satisfets més temps del que us podeu imaginar.

Heus aquí algunes traces de Paraules locals del Perejaume:

–«Què ens duu a prestigiar molt més el moment que no pas l'indret qualsevol on aquell moment té lloc?»
–«Aquesta és la situació: hem donat el dret de paraula a les coses, però tant les formes oraculars, con les màgiques, com les més quotidianes amb que els havíem projectat una veu possible, totes aquestes formes de conversa han sofert una descreença absoluta que les fa pràcticament invisibles. Tenim el dret però hem invalidat la pràctica».
–«En bona mesura la majoria d'intervencions que estampem sobre el territori solen ser el resultat d'una topologia especulativa totalment projectada sense un contacte real amb els llocs».
–«Un món on hi hagi tant a veure i hi hagi més a viure».
–«...la idea que fer una obra és desfer-ne una altra, i que, per tant, desfer o deixar de fer o reposar de fer també és actuar».

O també de Cap refugi del Hans Richter parlant de l'Andorra de Max Frisch: «Andorra representa el model d'un procés. El procés del com i no del perquè. L'obra dibuixa com una societat és capaç de trair, sacrificar i fins i tot matar el desconegut, l'estrany i el qui és diferent. Parla de la por davant d'allò desconegut i dels propis fantasmes. Parla de com la creença de no haver fet res en contra de ningú crea la il·lusió de ser lliure de qualsevol responsabilitat. Parla de la incapacitat de prendre les pròpies decisions, basades en les pròpies experiències. Parla de la necessitat de ser fidel a si mateix encara que sembli que les circumstàncies ho impedeixen. Parla de la gent que ens envolta. Els que creien conèixer. I ens deixa veure, de manera molt transparent, que la transformació d'una societat, per bé o per mal, sempre comença amb l'individu. Ens ensenya que no hi ha refugi. Si vivim som responsables dels nostres actes i decisions i també de les nostres inaccions i indecisions. I negar això encara ens faria més irresponsables!”.